Hi haurà maledicció de la mòmia?

Un Balaguer revifat amb els fastos del 200 anys del seu naixement amb les melangioses músiques de l’arpa i l’acordió recreant una atmosfera que l’ha fet  sortir de la letargia que porta des de fa molts anys i s’ha tornat a passejar pel museu d‘amagatotis. I alhora ha coincidit amb la necessitat de moure per reubicar a la mòmia Nessi, sembla que, també, l’han despertat del somni etern i s’ha manifestat. Recomanem especialment la lectura del magnífic reportatge de Jordi Lleó a l’Eix Diari L’arriscat i crucial viatge de 10 metres de la mòmia Nessi, on narra amb pels i senyals, gairebé com una narrativa de misteri i de tensió que recorda alguna novel·la policíaca, com de complex era moure l’urna on hi ha instal·lada la petita mòmia gairebé de novel·la d’aventura i misteri. Bé doncs l’ànsia de la Nessi en saber que torbarien la quietud del seu repòs i tot l’enrenou corresponent ha fet també que el seu esperit més enjogassat que en altres ocasions, potser, sortís a deambular pel museu.

I clar, els dos esperits en el mateix edifici necessàriament s’havien de trobar. No sabem si a la Biblioteca amb l’olor de ranci corresponent o sota les estàtues de Cabanyes i Armanyà (amb la vana esperança de que els seus esperits s’afegissin a la conversa) per fer-la petar un estona. Les converses captades i enregistrades pels experts eren sempre amb el mateix tema. Vet aquí que començaven a inquietar-se ja que temien, amb raó, que les obres del museu encara no haguessin acabat quan s’inaugurés la Sagrada Família, el paradigma nacional de l’obra gairebé eterna.

Temien que la reobertura -deu ser la tercera o quarta del Museu- s’hagués de fer després la vinguda del Papa i segurament de l’esperit Sant a inaugurar, un cop finalitzades les obres el temple expiatori (mona de pasqua, altrament dit) de construcció més lenta i delicada.

Ara les rajoles que s’havien de posar s’han acabat, ara els mecanismes de controlar la humitat no acaben d’arribar i per tant no es poden ajustar, ara els experts aconsellen i demanen altres condicionaments, ara, ara, ara... i així fins l’infinit. Tot plegat fa que la lona que explica les obres -al servei sempre del públic- i la reobertura ja s’hagi gairebé esquinçat i comenci a ser una mena de “tirita” informativa que ja ningú llegeix. Però no siguem sempre pessimistes. Tenim data sembla.

Però ni l’esperit de Don Víctor ni el del conjunt de la seva lògia maçònica ni la mateixa ànima de la mòmia i els seus deus egipcis s’ho acaben de creure.

Invoquen a Sant Tomàs, Balaguer, i Nessi al deu Krhepi, el seu escarabat, que més o menys, en el fons venen a dir el mateix “si no ho veig no ho crec”...

Tinguem més fe en l’autoritat competent i esperem que ara sí, que ara es compleixi la previsió i al juliol es pugui reobrir el Museu...

Les reflexions van més enllà i en alguns moments s’endinsen en el terrenys més de la percepció. Don Víctor té sentiments contradictoris de si va fer bé deixant als llunàtics un patrimoni, que alguns cops, creu no s’ha tractat prou bé i la Nessi creu que ha perdut l’oportunitat d’esdevenir una icona de la ciutat, ja que ella és mot més antiga, i potser més rància, que la carpa Juanita, els borregos del cal Caba, o els espigalls, o l’escarola perruqueta, o els milers de balls de bastons i diables... En altres ciutats ja n’haurien fet un penjoll (a l’estil de la Punta de Sitges) o un dolç que superés les ja antigues llunes de Vilanova, o un ball popular que sortís per la Festa Major. Es consola, la petita Nessi, potser, encara que no té aquesta presència pública però sap que és una referència de l’imaginari museístic de la ciutat i del país.

I també està contenta que quatre frikis de la Unió (potser ja momificats també)

encara la visitin com a Presidenta d’Honor de tant en tant.

Don Víctor i la mòmia, bona parella a l’hora de lamentar-se.

Però encara hi ha més, no ens volem ni imaginar que podria passar si el moviment a que ha estat sotmesa la mòmia hagués despertat el punt més malèvol i es donés un altre episodi de maledicció de la mòmia. Aquell relat extravagant però terrorífic sobre les conseqüències que pesaven sobre els que havien obert els sarcòfags. (1)

Bé no deixen de ser invencions dels lletraferits del misteri i la ciència ficció, sèrie B.

Però conyes apart si que en la reobertura del Museu caldrà veure de quin dels dos esperits s’empelta en la seva projecció, programació i difusió. O la de Don Victor, animós, inquiet, il·lustrat, un pèl, només un pèl, revolucionari, curiós,  polièdric com l’han definit, en definitiva si el Museu serà capaç d’obrir-se una mica més a la ciutat i ser un espai de generació d’activitat i creació cultural potent, o bé si triomfa l’esperit de la mòmia, potser una mica antic, petrificat, una mica ranci amb olor de resclosit.

Ja veurem, mentre creuem els dits i esperem el juliol.

1.- Pel·lícula de l’any 1964 dirigida per Michael Carreras. També hi ha diversos llibres amb el títol la Maldición de la momia potser el més conegut és el que ha fet A.J. Navarro amb diverses narracions de terror de diversos autors.