I ara Europa

Un escenari que, per cert, diria molt poc de la capacitat dels nostres polítics de practicar l’art de la negociació que tan important i imprescindible consideren quan no han de posar-lo en pràctica.

El problema rau, al meu entendre, en què el cicle electoral fa actuar dues tendències aparentment contraries però que acaben influint en un mateix sentit que, a més, no actua com a estímul democràtic, sinó com a fre de l’interès i la participació. Perquè repetir una mateixa operació varies vegades en un interval de temps relativament curt provoca, agradi o no, un cert cansament i desinterès dels electors que tornen a sentir els mateixos missatges i, per tant, a tenir la sensació d’inutilitat que, si som sincers, tots hem experimentat alguna vegada. Si a això hi sumeu la sensació d’avançar per un camí que va de discutir i votar a un senyor que mana al nostre poble i al que potser saludem sovint, fins a uns senyors que manen a un lloc anomenat Europa, que no sabem qui son i que parlen d’uns temes que ens sonen a música celestial, resulta lògic que el ciutadà, cada cop més allunyat d’allò que li pregunten i ofereixen, decideixi que anar a la platja o a buscar espàrrecs és força més interessant que anar a votar per enèsima vegada. Perquè, a més, allò que hauria de ser una rèplica del parlament autonòmic o estatal, es converteix -en nom d’una suposada utilitat o afinitat- en un garbuix de partits polítics associats teòricament per criteris ideològics. Un batibull en el qual fins i tot allò que anomenem extrema dreta, que es caracteritza pel seu fanatisme envers les idees i procediments totalitaris i, per tant, que hauria d’estar absolutament cohesionat, està dividit en dos grups que es tiren els plats pel cap, més pendents dels seus interessos nacionals i de partit, que dels objectius europeus que, en teoria, haurien de perseguir.

Per acabar de reblar el clau, en plena campanya electoral, quan les idees haurien de ser més clares i els objectius a mig i llarg termini més definits, l’estimada Unió Europea s’embranca i divideix enfront una proposta tan raonable com la de donar sengles estats als habitants enfrontats de l’Orient Mitjà. Acusant-se mútuament de tenir interessos ocults en les seves respectives opinions. Afirmant, per exemple, que Sánchez fa tot això per poder revertir el possible fracàs electoral que els seus adversaris li preveuen a les urnes europees.

I no sols això ens amenaça. La necessitat de “marcar paquet” durant la campanya electoral europea, sembla haver dut als partits del nostre estat a l’enfrontament. Amb la paradoxa que, en una campanya que intenta buscar acords entre els partits per fer una aliança capaç de governar Europa, aquelles coalicions que ja existeixen a nivell d’estat es tiren els plats pel cap entre elles, obligant a retirar proposicions de llei (habitatge, impostos, etc...) que fins fa dos dies semblaven consensuades.

Naturalment, els grups que actuen així, tenen les seves excuses i donen les seves explicacions. Oblidant però, que la ciutadania no té el nivell de coneixement de la situació que tenen ells i que, per tant, cada cop es sent més allunyada d’aquells que li reclamen confiança i als que recolza quan les eleccions son més properes. Amb la diferència dels que han convertit la seva ideologia política en un acte de fe, com sol passar amb la ultradreta i, fa ja alguns anys, passava amb l’extrema esquerra, ara més dialogant i pactista. Una gent que aglutina l’efecte rebot dels que, desencantats de la política propera i apartats de les urnes municipals, autonòmiques i nacionals, veuen en les europees l’opció de fer valer la seva disconformitat, recolzant les propostes extremes. Arribant a justificar-ho dient que a les SS del nazisme, també hi havia demòcrates. Quins ....