Per pensar-hi molt més

Els que han bregat molt temps en una professió i quan pleguen per jubilació o per la raó que sigui, si no n’han quedats farts segueixen amb més o menys atenció les notícies que es van publicant sobre el seu sector. És una manera més relaxada de seguir l’evolució del que ha estat el teu camp de treball al llarg de la trajectòria professional.

Una mica patim d’això i després d’un recorregut llarg en el camp de l’educació seguim amb un interès més o menys constant tot el que es parla, debat, discuteix sobre l’escola al nostre país.

I noi, la veritat és que el tema educatiu té una presència significada en els mitjans de comunicació, potser massa i tot, i no sempre amb temes agradables que cal afrontar però que comporten també la necessitat de la reflexió. En els darrers dies tres notícies han posat de nou l’escola a les planes informatives i no ha estat precisament per elements positius, si bé és cert que apareguin aquestes notícies ajuden, ben segur, a prendre mesures per millorar el món  educatiu.

La primera notícia llegida crea un cert desassossec, resumida la Unitat de Suport a l’Alumnat en Situació de Violència (USAV) ha registrat un total de 1.932 casos de possibles situacions de violència a l’àmbit escolar, superant en gairebé 400 els reportats durant tot l’any anterior, segons dades proporcionades per la Conselleria d’Educació. La forma més freqüent de violència és l’assetjament escolar o bullying, amb 801 casos notificats; seguit pel maltractament infantil i adolescent, que inclou situacions de violència perpetrada per adults en l’àmbit familiar i educatiu (516 casos), i la violència masclista (286).

Algunes fonts oficials expliquen que malgrat els números fan esborronar  manifesten que hi ha augment perquè ara es fan més denúncies.  

Possiblement sigui així, hi ha una certa conscienciació per no callar davant aquesta realitat, però també és cert que caldria cercar les raons profundes d’aquesta situació que segur que traspassa les parets de l’escola i per trobar situacions a la societat que prenen el mateix caire. Responsabilitats compartides, potenciació dels valors positius, explicacions àmplies sobre com  valorar la diferència i la diversitat, i també, com reclamen els professionals, molts més recursos que permeten fer el seguiment corresponent quan es donen casos d’assetjament continuat. Lamentació tota, però reclamar també accions que vagin en el camí d’eradicar qualsevol violència que és pugui donar en l’àmbit escolar.

Però seguim en el mateix tema, la segona notícia fa referència a una altra violència també creixent: Dos de cada tres docents asseguren que han rebut alguna agressió verbal o física per part d'alumnes i un de cada tres violència verbal per part de les famílies. La dada és el resultat d'una enquesta feta pública aquest abril pel sindicat USTEC-STEs a poc més de 10.000 docents. Ostres! La dada és significativa i dibuixa un panorama poc agradable pels docents que cada dia han d’entrar a les aules al fer la seva feina. Segurament també l’escola s’ha empeltat d’un ambient violent agressiu (no sempre físic) que vivim a la societat. Aquets dies s’ha parlat molt de llenguatge entre polítics que cauen en l’insult, la desqualificació, la barroeria i tot surt gratis. Com no s’emmirallaran determinants adolescents en aquet ambient? I d’aquí per creure’s impunes davant de insult, la vexació i fins i tot a l’agressió física als docents per part de l’alumnat i d‘algunes famílies. I no n’hi ha prou, tot i que necessari denunciar els fets, cal anar a tallar de soca-rel les causes que provoquen aquestes agressions als docents, i fer-ho de manera raonable i raonada. I mesures que són múltiples des de la denúncia d’ambients hostils cap a l’educació fins a la dignificació de la funció del docent. Potser massa anys de generacions que no els mancat res i han estat sobre protegits i ara  quan algú els exigeix es rebel·len i fan pagar els altres les seves pròpies frustracions. Cal cercar mecanismes que ajuden a recompondre una convivència positiva i fruitosa entre alumnat i professorat. D’acord que hi ha d’haver mecanismes de sanció però cal cercar solucions a través de la reflexió conjunta i d’una acció social concertada entre l’escola i els altres serveis de treball social. Al país veí del nord el President Macron ha establert un seguit de noves mesures, algunes tant coercitives com internar alguns alumnes conflictius o multes a les famílies que no tinguin cura del fills i fa un seguit de propostes segons diu ell per dignificar l’escola de la República, entre les mesures destaquen el retorn de la disciplina, que es traduirà en un possible ús de l’uniforme escolar, l’obligació d’ensenyar La Marsellesa als alumnes, un reforç de l’educació cívica o la recuperació dels “rituals” com la cerimònia d’entrega de diplomes.

Juntament amb això, Macron ha assegurat que impulsarà un debat sobre l’ús de les pantalles -mòbils i ordinadors- per part dels joves i adolescents. No m’imagino que aquí hàgim de cantar els Segadors cada dia abans de començar les classes, però si que caldria que administració i docents abordessin la conflictivitat des d’àmbits diversos per trobar-hi solucions també diverses.

I la tercera notícia és també sorprenent. Més del 40% dels estudiants han suspès la Prova d’Aptitud Personal (PAP), que és l’exàmen per accedir a un grau en Educació Infantil o Primària. Per contra, 2.707 estudiants l’ha superat, un 56,94% dels presentats, segons dades facilitades pel Departament de Recerca i Universitats. 

La Prova d’Aptitud Personal avalua dues competències. D’una banda, la competència comunicativa i raonament crític, és a dir, l’habilitat d’expressar arguments per escrit amb claredat i precisió així com saber analitzar i interpretar documents i informació. D’altra banda, també avalua les competències logicomatemàtiques. Ha millorat respecte l’any passat però encara és una xifra molt alta. Aquestes proves es fan a les universitats públiques i no a les privades i per tant aquest 40%, sense millorar la seva formació poden acabar, en els sistema educatiu igualment. Possiblement calgui reflexionar sobre el mateix sistema de formació del personal que vagi acompanyat també d’una carrera professional i uns sous prou atractius per millorar condicions.

Però sortosament hi ha la torna d’aquestes informacions i aquesta crec que positiva. Ja ha sortit el programa de la quaranta cinquena (és diu mot aviat, eh!) edició de l’Escola d’Estiu de Saifores de principis de juliol que enguany, sota el lema de Sense inclusió no hi ha educació es farà una reflexió per reafirmar que l’escola inclusiva és una escola de tots i per a tots. Per tant, inclusió vol dir tenir l’oportunitat d’aprendre i ser diferents amb els altres.

No tot ha de ser notícies sobre problemes, però certament el que cal és reconvertir aquets aspectes més controvertits de la nostra escola en elements que generin, després dels debats els acords, les oportunitats de millorar.

L’escola és una eina fonamental en la transformació de la societat. Dotem-la de tots els instruments necessaris per una transformació positiva i que cohesioni la societat.