Discreció i bons aliments

M‘ha costat trobar informació sobre el procés de constitució del parlament i govern basc. Després de la gran i extraordinària “moguda” informativa, l’allau d’opinions, enquestes i elucubracions amb la perspectiva de que Bildu pogués ser la primera força política. No va ser així i tot es va desinflar amb rapidesa. I costa, dic, trobar informacions de com van les negociacions per la conformació del govern. Silenci i discreció.

Es dóna per fet, i sembla que serà així, que PBN i PSE seguiran amb la coalició de govern, potser amb matisos sobre l’anterior però fonamentada en la seva majoria absoluta que els permetrà seguir governant a Ajuria Enea. Però noi, hi hagut una mena de silenci sobre els esdeveniments potser perquè els opinadors s’han vist frustrats en les seves prediccions i/o desitjos, que tot estava dat i beneït i no hi hauria espai pel “morbo” polític i per unes negociacions d’alt voltatge i amb un futur encara més desconegut.

Bakartxo Tejeria El sona quest nom? Segurament no. Doncs és la presidenta del Parlament Basc re-escollida no fa masses dies i ara segueixen les reunions per tancar un govern de coalició. Sense cap mena de sobresalt la cambra s’ha constituït i ningú ha demanat l’abstenció de ningú per escollir-la. Doncs tot plegat amb discreció, tranquil·litat, silencis prepositius.

I es fan amb el mutisme que cal fer les negociacions, poques paraules en públic i en privat moltes, converses disteses i cops col·laterals, intercanvi de papers, jugades de farol, en fi res que no s’hagi produït en altres negociacions.

I aquí, què? Doncs aquí seguim també amb un necessari i obligat silenci, tothom ja va dir la seva just després de les eleccions i a passar dies esperant la data del 10 de juny, data que el President Aragonès ha fixat com la de la constitució del Parlament, ha esperat la darrera possible amb l’excusa de donar temps als partits a parlar... I com que estem en campanya doncs hi ha altre feina...

I això deuen fer, parlar, també amb discreció i silenci, cadascú vetllant les seves armes i movent peces per veure com acaba tot plegat.

Només de tant en tant escoltem veus que segueixen reclamant que s’ha d’investir a Puigdemont. Suposem que crear un ambient favorable o bé per allò de que tant dir-ho al final serà veritat. L’últim a fer-ho, el candidat a eurodiputat el Sr Comin que ens ha dit que: “si el PSC no facilita la investidura de  Carles Puigdemont com a president de la Generalitat de Catalunya ens haurem de trobar a unes eleccions”. “No ho volem de cap de les maneres, però no ens fan la mínima per que mentre hi hagi opcions que Puigdemont sigui investit president de la Generalitat, el que hem de fer és lluitar-les”.

Veurem. 

El Sr. Puigdemont es va presentar a les eleccions amb una voluntat plebiscitària al voltant de la seva persona, (amb foto seva inclosa a la papereta) amb la demanda de la seva restitució. La ciutadania no ha volgut aquesta restitució, no ha guanyat les eleccions i ara busca aquesta restitució a través de sumes possiblement improbables. És legítim fer-ho?. Oi tant, però també és legítim que altres li neguin el vot i uns altres l’abstenció.

Però no es pot qüestionar la legitimat de provar-ho. I es repeteix com una lletania allò de que Sánchez és president i no va guanyar. Té tota la raó però obvia el que hauria de dir després, Sánchez no va demanar l’abstenció del PP, força que va guanyar les eleccions sinó que bastir un majoria absoluta per la investidura.

Bé això mateix ja va passar aquí a l’any 2021. Va guanyar el PSC i malgrat això legítimament es va estructurar una majoria que assolia la xifra per la investidura. El Sr. Aragonès va ser president i no havia guanyat les eleccions.  Ara no és així i per tant reclamar l’abstenció de qui ha guanyat amb solvència no creiem que sigui de rebut ni raonable. Però ja sabem que en matèria de pactes no s’ha dit la darrera paraula i el paper ho aguanta tot també.

Per tant si aquí no es disposa d’aquesta majoria que no es demani l’abstenció de la força guanyadora malgrat es llencin insinuants amenaces de que si no és així la legislatura a Madrid s’acaba. No és res nou, és profecia que quan Puigdemont tingui l’amnistia a la butxaca intentarà fer caure el govern. Ja ho sabem, no és de fiar.

També en aquests moments en que la discreció és obligada és el moment de les especulacions dels mitjans. Han de llançar hams a veure si algú pica i garla, o bé juguen a cartes a veure si aconsegueixen lligar alguna parella o trio. I per altra banda hi ha els mitjans posicionats ja d’antuvi que també mouen les seves fitxes per ajudar o estendre missatge a favor o en contra dels candidats o bé de  com els agradaria que acabés el govern. Així alguns opinadors de digitals propers a cert independentisme estan llençat la idea de que es posi a Illa en la tessitura d’haver de pactar amb Vox i PP si vol governar. Llançar aquesta idea quan ja s’ha manifest pel dret i pel revés que aquesta opció no esta damunt la taula (ep! I suma majoria absoluta) no deixa de ser una manera d’intoxicar la situació. Però ben segur que els negociadors dels partits s’aïllen dels comentaris i sobretot ara quan les xarxes socials (?) són fàcilment manipulables.

Facin el que facin els partit per arribar a pactes sempre hi haurà l’allau de crítiques, diatribes i potser desqualificacions gruixudes, quan no directament insults. Ara amb poques paraules i pocs o cap argument, s’enllesteix el tema. És el temps de la rapidesa sense fonament front la reflexió pausada. Temps    de la consigna més que de la reflexió.

Fa dies que el candidat Illa va parlant de que és el moment de practica l’ofici de la política. Sens dubte cal afrontar al segona volta electoral -aquella que la vota la ciutadania, sinó que s’utilitza el seu vot- amb silenci i prudència un cop passat el rebombori de la campanya i els cants de sirena que es van succeint a banda i banda de l’espectre polític. Ja se sap que arribar a acords en moments  complexos requereix molta prudència, ma dreta, habilitat, paciència, valentia i també convicció, de que més enllà dels càrrecs i llocs que es puguin obtenir, hi ha la necessitat de governar i amb una certa urgència. Hi ha masses temes que no poden quedar aturats ni polítiques que es facin esperar massa.

10 de juny primera estació. Es veurà alguna pista per on pot anar el proper govern?

Sincerament ni idea, per tant tampoc seria descabellat haver de tornar a votar, un cop més guanyaria la incapacitat d’arribar a acords i com és diu dels referèndums, les segones voltes les carrega el diable. I sí si cal eleccions. A veure-les venir!.