Oh Europa!

Els que ja tenim una edat (o potser dues) recordem amb una certa nostàlgia aquella mítica sèrie d’humor de Dagoll Dagom del 1994 en la qual, gràcies al sorteig que feia una entitat bancària dels Països Catalans, una dotzena d’afortunats ciutadans catalans i valencians viatjaven pels dotze països de l’encara tendre Unió Europea en un autocar que permetia incorporar a la llista de protagonistes al xofer del vehicle i l’hostessa que els anava mostrant el país que visitaven en cada episodi. I amb una frase –“Me l’imaginava més gran”- que sortint com a referent en algun moment, simbolitzava el sentiment dels just incorporats espanyols a la institució europea. Perquè l’entrada d’Espanya a la Unió Europea el 1986 i junt amb Portugal, agradi o no, ens havia generat la sensació d’un parent pobre al que s’havia ofert una cadira a la taula dels escollits d’una Europa promoguda pels 6 països de la zona occidental del continent el 1958 i als que, en 1973, s’havien afegit el Regne Unit, Irlanda i Dinamarca, i el 1986, Grècia.

Una sensació a la qual no eren alienes la marginació del nostre país generada a occident envers el règim franquista que havia superat, junt amb Portugal, la repressió contra aquell feixisme que havia dut a Europa a la II Guerra Mundial, i tampoc els efectes de la migració laboral impulsada d’Espanya cap a Europa (en especial Alemanya) durant els anys de la postguerra, que tant bé simbolitzava la popular pel·lícula “Vente a Alemania Pepe”.

Ara, trenta anys més tard, aquella Europa, evolucionada i ampliada a 27 estats, s’acaba d’enfrontar a les eleccions rituals de cada cinc anys. Amb uns resultats que confirmen aquella tendència, que quasi tothom pronosticava, d’increment del poder de la dreta més extrema, encara que el poder conservador actual sembla que, si juga bé les cartes, podrà conservar les cadires.

Però no hauríem de enganyar-nos. La història de l’ascens de la dreta extrema abans de la II Guerra Mundial, també va passar per aquesta situació. I ja sabem tots com va anar i acabar la pel·lícula. De moment, França i Bèlgica, sota l’atenta mirada d’una Alemanya que tampoc queda massa ben parada, ja han posat en mans dels seus ciutadans el seu futur. Una decisió que no sembla massa sensata -tot i ser escrupolosament democràtica- si es té en compte que, pel que apunten els analistes, l’ascens de la dreta extrema és fruit del comportament dels nous votants -els joves- que sembla que voten més amb els budells que amb el cap. Només cal veure el cas espanyol del partit “Se acabó la fiesta” que ha pres el relleu a Ciutadans en la presència a les institucions europees quan tot semblava apuntar a que, amb Vox, ja es complia la quota de dreta extrema a casa nostra. I analitzar com el que seria el nucli fundador de la UE es decanta cada cop més cap a la dreta de la mà de LePen i Meloni i amb l’ajut d’Hongria i Àustria.

Perquè tot plegat no ens hauria de fer oblidar que nosaltres som tot just un petit país que aspira a ser reconegut internacionalment i dins de la Unió Europea. I que si aquest “vot del budell” acaba imposant-se al “vot racional” com insinuen els resultats globals, tindrem mala peça al teler. Perquè els resultats catalans d’aquesta convocatòria electoral no semblen apuntar res de positiu en el cas de l’àmbit independentista. I no ens caldrà esperar gaire. La constitució de la mesa del Parlament de Catalunya -encara en l’aire quan escric aquesta reflexió- en serà una prova. La situació de debilitat en què sembla haver quedar Junts+ i la relativament forta de ERC, gràcies al aixopluc de Bildu en la candidatura que defensa la república com a forma de govern, no apunten cap a un camí de roses.

Potser no vàrem encertar el camí quan vàrem posar el nostre futur en mans de la Unió Europea que ja veiem com evoluciona. Potser, tot mirant cap a ella i pensant en la seva ideologia de fons, hauríem de començar a dir, com en aquella seria de televisió, que “Me l’imaginava més gran”.