'Poemes', de Rainer Maria Rilke

En una acurada edició de Quaderns Crema, acaba de ser publicat el recull Poemes, de Rainer Maria Rilke (Praga, 1875 – Valmont, Suïssa, 1926), que s’acompanya d’un text introductori de Joan Margarit, el qual mostra un gran coneixement d’un dels poetes més grans i més celebrats de la literatura europea. La selecció i traducció de l’alemany dels poemes és de Feliu Formosa i Joan Margarit, poetes que, com el mateix Rilke, entenen la poesia com «la profunditat a la qual s’ha d’accedir per comprendre la vida, i mai al contrari», com escriu Margarit en la seva Introducció.

La recepció de la poesia de Rainer Maria Rilke ha estat molt fecunda, a Catalunya, i penso ara en poetes de diferents generacions influïts per la poètica de Rilke com Carles Riba, Joan Vinyoli i Teresa d’Arenys, que en va traduir els Rèquiems, així com devots de la seva figura com el poeta Albert Roig o l’estudiós Antoni Pasqual, que en el seu assaig biogràfic Rilke o la transformación de la conciencia, va anar lluny en la categorització de Rilke quan escriu en el text introductori, i tradueixo: «Rilke, com Màrius Torres, com Antonio Machado, mostra l’experiència de l’inconscient des de la seva qualitat de “creador”, mostra aquella realitat, no tant la psicològica com l’espiritual i la teologal».

Una poesia, doncs, de la recerca del més profund de la persona, de la seva entitat veritable, de l’ésser interior més enllà del jo. És per aquest motiu que el camí poètic de Rainer Maria Rilke pot ser concebut com un camí de transformació de la consciència, no sense les penes i treballs de la seva tan gojosa com tràgica com angoixosa experiència de la seva humanitat expressada ja des de l’inici, quan exclama de manera ben radical: «He d’escollir entre ser poeta o tornar-me boig».

Res en el poeta Rilke és intranscendent: «(...) del plany va fer néixer un món nou/ on tot tornava a ser-hi: boscos, valls/ i pobles i camins, animals, camps i rius», escriu en uns del versos del poema Orfeu, Eurídice, Hermes, en una clara alquímia del dolor, en una bella transformació-creació espiritual procedent de la matèria psíquica.

En la lectura dels Poemes de Rainer Maria Rilke publicats en aquest volum observem l’evolució d’un camí tan carregat d’energia creativa com de paciència per coagular-la en una obra, ja que la maduració, personal i intel·lectual del poeta, i de fet, de tot poeta, és un camí costerut i treballat fins arribar a plegar-ne algun fruit: «Recollim bojament la mel del visible per acumular-la en el gran rusc d’or de l’invisible». Anar, doncs, del sensible a l’espiritual de l’existència pel camí de l’ànima en un procés de regeneració, de resurrecció: «(...) i la primavera comprendria que no hi ha cap indret/ on no ressoni l’anunciació», escriu Rainer Maria Rilke a la Setena elegia.

«La poesia de Rainer Maria Rilke és la poesia de l’Ésser», escriu Joan Margarit al seu text. Coincideix amb l’afirmació d’Antoni Pascual quan assenyala que «l’obra de l’Esperit que fa conscient l’inconscient és en l’obra de Rilke, en el seu entranyable testimoni», i entengui’s entranyable per humaníssim testimoni de l’Ésser.