Vostè primer

Un partit guanyador aparentment solitari i sense suports que li permetin treballar còmodament des d’una majoria més o menys folgada, i dos partits, teòricament coincidents en els seus objectius però que, a l’hora de la veritat, no perden oportunitat de tirar-se els plats pel cap o posar en evidència a l’altre. Però que, per una altra banda, podrien donar al solitari el múscul necessari per poder tirar endavant la legislatura. Una decisió, però, que cap dels dos sembla voler prendre per por a què, en el darrer moment, el solitari decideixi repetir eleccions, deixant-los en evidència davant del seu electorat.

D’aquí que aquesta imatge de tres personatges davant d’una porta closa, convidant-se recíprocament a ser el primer en traspassar-la, em sembli tant suggeridora.

Perquè després del nomenament de Josep Rull -que jo interpreto com una concessió a Junts per Catalunya en tant que necessaris per totes les combinacions raonables que donen majoria- com a president del Parlament, tot sembla indicar que els tres actors principals (i algun de secundari també) estan mirant-se de reüll i esperant que els altres moguin la primera peça per tenir l’avantatge de tenir el seu joc amagat. I, a més, de no ser el primer en rebre les crítiques i mastegots dels que ens esperen a l’altre costat de la porta, és a dir, els que manen o criden a Espanya, amb l’enrenou de l’amnistia i el xiu-xiu més o menys permanent de la repetició de les eleccions generals. Unes crítiques i mastegots de les que no es lliuraria el PSC, vist com les gasten en alguna comunitat autònoma i entre les vaques sagrades del socialisme.

Però, al meu entendre, encara hi ha un darrer element a tenir en compte. La lluita entre els partits catalans -més o menys independentistes- per l’hegemonia a casa nostra. Esquerra Republicana, amb evidents problemes interns de lideratge i cohesió, ha hagut d’entomar que Junts per Catalunya li prengui protagonisme tot presidint la mesa del Parlament. Probablement conjurant així l’amenaça de Puigdemont de deixar el gec a terra i forçar unes noves eleccions de resultat més incert que mai, però posant el marcador amb un 1-0 al seu favor que ara Esquerra ha de respondre, contraatacant i amb la temptació de donar aire al PSC per evitar unes noves eleccions que puguin evidenciar la seva aparent debilitat.

De moment, uns i altres han declinat l’encàrrec de la presidència del Parlament de posar-se al davant de les negociacions per formar govern com a candidat a la presidència, deixant la decisió en mans de l’altre i, si aquest no juga, del calendari de procediments que el reglament estipula, deixant un parell de mesos (curiosament les vacances) per negociar.

Curiosament, el batibull informatiu sobre aquestes negociacions, sembla haver desaparegut dels titulars dels diaris. Probablement –amb permís de l’aplicació de la llei d’amnistia- com a mostra de que hi ha negociacions serioses en marxa.

Però no em negareu que, els més pessimistes, puguem pensar que tot plegat, encara està en la fase del “vostè primer”. És a dir, esperant que algú mogui la primera fitxa.

I el temps passa. Apropant-nos de forma implacable al moment en que caldrà prendre la decisió definitiva. Oblidant que el temps per polir la decisió final, un cop presa, és tant o més important que el temps de negociació prèvia. Màxim quan tens gent (premsa, jutges, etc...) que saps positivament que passaran pel seu particular detector de mentides aquella decisió que ens agradaria definitiva i sòlida.

Estem massa acostumats a les decisions preses en el darrer sospir i que entren en joc quan els seus detractors encara estan buscant-li punts febles o errors. Potser estaria bé que, per una vegada, la solució fos ràpida i els hi poguéssim dir: “Vostè primer, digui el que cregui, encara tenim temps de rectificar si ens demostra que anem errats”.