Regnes de taifes

Imagino que el professor d’història del vostre batxillerat, quan va tocar explicar allò de la reconquesta de la península enfront els musulmans ja us deuria fer cinc cèntims sobre el concepte de “regne de taifa” i de com s’hi havia arribat al llarg de l’anomenada edat mitjana. Però com que la cosa ja no està tan clara si parlem de la ESO (sovint més pendent de la història catalano-aragonesa que del que passava al sud de Guardamar), permeteu-me que en faci cinc cèntims. Perquè el califat de Còrdova del que tan orgullosos estan els andalusos fou força exemplar. Si més no, en els primers temps de la seva existència. Quan, desvinculat del suprem califat de Damasc en mans dels seus rivals abbàssides, Abd al-Rahman III creà el esplendorós estat, abastant dos terços de la península.

Però, un parell de descendents més tard, el carro va anar pel pedregar, fruit de la lluita entre els àrabs, partidaris del califa Hixam III, i els amazics que donaven suport al primer ministre Almansor. Una disputa que va portar a una guerra civil o “fitna” que els cristians encapçalats per Sanç I de Castella varen saber aprofitar per aconseguir que allò que havia sigut una unitat monolítica, amb una única autoritat superior, el califa, acabés dividit en una dotzena i mitja de petits “estats” teòricament independents però a l’hora de la veritat pendents d’aliances (canviants) i protecció dels dos o tres més grossos ... i dels estats cristians, a qui pagaven per ser protegits, tot permetent-los enriquir-se i créixer a la seva costa.

Ignoro si us ha passat el mateix que a mi, però us haig de confessar que, reflexionant sobre aquells regnes de taifes, m’ha vingut al cap aquella Espanya autonòmica que va succeir a la franquista i que ens havia de obrir camí cap a futurs democràtics, solidaris i rics, però que -si fem cas del que passa dia sí, dia també- ens està duent a una situació d’enfrontaments continus i recels entre comunitats, partits i, si molt m’apureu, fins i tot faccions dels esmentats partits.

No endebades acaben de saltar pels aires els tendres governs de coalició de VOX i PP en fins a sis comunitats autònomes. Castella i Lleó, Comunitat Valenciana, Aragó i Murcia en forma clara, total i fulminant mentre, de moment, Extremadura manté un conseller de VOX que rebutja plegar i, per tant, no podem donar per tècnicament mort al seu govern. Com tampoc ho podem fer a les Balears on el PP diu, també de moment, que seguirà governant com fins ara, és a dir, en minoria. I tot, pel que sembla, per la decisió del PP d’acceptar -tot i fer-ho prement les dents- el repartiment d’immigrants menors sense referents familiars, que ha fet prendre a VOX la decisió d’estripar la baralla per deixar Feijóo en evidència. Sortosament però, sense poder impedir que el repartiment es faci efectiu, com correspon a una societat i a un estat que es volen solidaris i democràtics. I potser, suposant en algun cas certes contrapartides en altres àmbits que facin més “empassable” la píndola d’haver de rebre immigrants sense papers al territori. Un fet que, agradi o no, afegirà rancúnia o enveja a unes relacions interterritorials ja prou complexes. Perquè, agradi o no, tot plegat ens acosta a la situació d’aquells taifes que basaven la supervivència més en la capacitat negociadora i d’aliança oportunista que en la justícia i l’equitat, deixant als rics i armats el poder.

Una situació que, a nivell de partits estatals, sembla voler tornar al bipartidisme per evitar sorpreses com la de VOX. Eliminar dependències de partits menors que poden permetre’s actituds, sovint titllades de capritxoses i que porten la governabilitat a situacions inestables.

Si a tot això hi afegiu situacions internes de partits -exemplificades en el cas d’Esquerra Republicana de Catalunya però intuïdes en alguns altres- entendreu que pensi que també la resta d’Espanya ha tingut -com Catalunya- un passat en que emmirallar-se. Però que no és el dels Reis Catòlics i l’imperi espanyol, sinó el d’aquella Iberia alliberada dels romans i envaïda pels musulmans. L’historia es repeteix arreu. Només cal mirar cap al lloc i moment adient.