Epidermis

Després de nou llibres de poemes publicats, Epidermis (Editorial Hijos del Hule) és el segon llibre de narrativa de Fina R. Palau, nascuda a Sant Sadurní d’Anoia, a l’Alt Penedès, però des de l’any 1971 que viu a Barcelona, ciutat estimada que ara l’ha fet fora del seu petit apartament a la Vila de Gràcia, com a tants dels seus habitants víctimes de la ferotge l’especulació immobiliària i de la proliferació de pisos turístics.

Aquest és el leit motiv del primer relat d’Epidermis: una dona jubilada que viu sola en un apartament al barri de Gràcia, després d’un litigi en lluita pels seus drets, és finalment desnonada del lloc on ha viscut durant tota la seva joventut i maduresa. Ara, a la vellesa, és expulsada sense cap mirament d’aquesta ‘tercera’ pell que és la casa. La primera pell física de l’ànima és l’epidermis, la segona pell és la roba, la vestimenta amb què ens presentem al món, la tercera pell és la casa, l’aixopluc. Tot i que el dret a la vivenda és un dret constitucional, no cal dir que no s’acompleix per vergonya de la nostra democràcia tan prima i tan fràgil com el paper de seda. Actualment, el de la vivenda és un dels problemes més acusats que té la nostra societat.

Set són els relats que componen Epidermis amb un fil comú: la dona gran com a protagonista d’un estat de coses negatives no només per a la seva supervivència com a persona sinó també per a la seva dignitat que no l’afavoreixen gens, i en casos extrems arribar a ser maltractada físicament i psíquicament com s’ha vist en les residències, majoritàriament poblades per dones perquè viuen més anys, o també perquè són més abandonades per les seves famílies. L’edatisme imperant: els vells com una nosa, com una càrrega, afecta tots dos sexes, però les dones en són víctimes per partida doble.

L’escriptura d’Epidermis és el resultat d’una reflexió sobre els valors de la vida actual desprès de dècades per part de l’autora d’haver dedicat temps, energia i creativitat en la lluita obrera i feminista. Fina R. Palau va participar en qualitat de cantautora en el moviment obrer clandestí antifranquista des de l’any 1972 fins al 1978. En la seva vida laboral no sempre va ser obrera, va treballar molts anys en tasques d’administració. Però ella se’n considera des del punt de vista de classe. Fa molt de temps que les anomenades esquerres han refusat de defensar la classe treballadora, mercenaris com són del capitalisme més descarnat. Altrament, hi hauria més cura i protecció en casos com el de la narradora  d’Epidermis. Fa enrojolar tanta deshumanització. És per aquest motiu que Fina R. Palau, fidel al seu esperit de lluita, va batallar fins on li va ser possible per no haver d’abandonar l’apartament on havia viscut tota la vida. Ho va fer per ella, perquè és conscient dels seus drets, però sobretot ho va fer per les dones que encara tenen menys veu, menys mitjans econòmics i menys recursos morals per emprendre la batalla que va perdre, si bé no li ha enfonsat l’ànim des del moment en què ha volgut escriure sobre les problemàtiques de les dones soles en la selva en què s’ha convertit Barcelona.

En les darreres dècades, la ciutat de Barcelona ha foragitat també molta gent jove que no hi pot treballar ni fer vida, desnaturalitzant la fesomia de la ciutat tant per fora com per dins. És així com Epidermis es constitueix en un lament alhora que una denuncia valenta. Havent-t’hi solucions i recursos per a realitzar-los, ens podem permetre abandonar a la seva sort a tanta gent vinculada a la ciutat? No només s’espolia d’una vida digna a gent vulnerable o d’economia migrada, sinó que és Barcelona mateixa qui s’espolia l’ànima. Però ja se sap que Capital, S.A., és a la vista, no té ànima. I és en el moment en què es perden les ànimes en què es perden les civilitzacions. La matèria no respira sense alè.