La rèmora

La rèmora (Pagès editors) és el darrer llibre de poemes publicat per Ricard Mirabete (Barcelona, 1971). Mirabete va iniciar-se amb bon astre en el camp de la poesia quan l’any 1999 va guanyar el prestigiós Premi Amadeu Oller, cantera de poetes joves. Ha sovintejat l’escriptura de crítica literària en diverses revistes i mitjans culturals, i manté en actiu un blog de literatura.

En sentit real, la rèmora és un peix, però en sentit figurat la rèmora és un obstacle que no deixa avançar: «Quin pes estrany/ que acumula el món», escriu Mirabete al poema La rèmora, que dona títol al llibre. El poeta es fa ressò d’aquest pes en el nostre món que acumula tants llastos que és difícil fer-lo avançar. No en el camp de la ciència i la tècnica, disciplines que avancen a grans passes a cada minut. On no s’avança és en qualitat humana a pesar que amb els mitjans que tenim, més que mai en tota la història de la humanitat, sembla que hàgim perdut de vista l’essencial per nodrir-la. Quan no plou la terra perd humitat i s’asseca.

L’amor és essencial per a la vida humana. L’amor en sentit profund i regenerador tal com l’entén el centenari Edgar Morin, l’intel·lectual que va baixar a l’arena i tant com va ser un actiu resistent al nazisme ho va ser després amb l’stalinisme. En unes reflexions sobre el món contemporani el filòsof s’interroga sobre l’amor, la poesia i la saviesa: «Amor i poesia s’engendren mútuament», escriu Morin.

No ens fem veritablement humans fins que estimem: «On és l’amor també hi és l’ull», escriu Ricard Mirabete. És a dir: on hi ha amor hi ha visió, coneixement, saviesa.

A La rèmora el poeta estima i veu, i veu perquè estima: «Lliures som amb l’amor rebel/ de creuar les portes del cel». L’amor veritable, l’amor adult, no és cec, ans al contrari: en l’amor madur, estadi suprem de la nostra humanitat, s’agusa la visió perquè qui veu són els ulls de l’ànima.

Els poemes de La rèmora giren al voltant de la vivència de parella del paisatge del Barcelonès Nord i té com a eix central el recorregut del riu Besòs, que transita per Santa Coloma de Gramenet i Sant Adrià del Besòs fins a desembocar al mar Mediterrani. En la vivència de l’amor s’acreix la percepció de l’entorn en els seus extrems, en aquest cas ben coneguts pel poeta. D’aquí ve que a través del llenguatge poètic Ricard Mirabete es faci portaveu de la llibertat que permet creuar les portes del cel com es fa ressò de la rèmora, del pes del món que no deixa avançar. És entre aquests dos pols (la vida sempre és entre dos pols) on es dona la poesia de La rèmora. L’amor relliga els extrems com els relliga la paraula que expressa tot el seu sentit: «Som volves de sentit,/ fulgor de l’escriptura./ És la nostra natura/ un cos d’aire i de nit».