Els emèrits

Perquè, en una cosa tant elemental com explicar un concepte des dels diccionaris oficials de les respectives llengües, la paraula “emèrit” es defineix a casa nostra com la “persona que s’ha retirat d’un càrrec i en conserva el grau i els honors i, sovint, l’estipendi”. Per contra, en el territori de la R.A.E. la definició parla d’una “persona que s’ha retirat d’una feina o càrrec qualsevol, i gaudeix d’algun premi pels seus bons serveis”. Curiosament, contradient en dues coses allò que podríem definir com concepte previ. Catalunya limita la definició als càrrecs mentre Castella inclou també les feines, permetent per tant que pugui haver-hi, per exemple, sabaters emèrits al marge dels catedràtics amb pedigrí. I, en segon lloc, Catalunya manté el grau, els honors i la paga dels emèrits mentre Castella limita aquests drets al gaudi d’algun premi que hagi merescut, fet que dona a entendre que no és un premi automàtic, sinó que ha de ser concedit per algú. Per tant, podríem afirmar, curiosament, que aquest “emeritatge” és més democràtic i restringit a l’ostentosa Castella que a la discreta i estalviadora Catalunya. Si més no, en el camp lingüístic.

Obro aquest article amb aquesta reflexió perquè, després dels fets d’aquesta setmana passada a l’entorn del relleu del president Puigdemont pel president Illa, tinc la sensació que el primer ha estat elevat a la categoria de president emèrit català. O potser seria més precís dir “futur president emèrit català” tota vegada que no s’ha retirat del càrrec (de fet, ha anunciat que vol liderar la lluita per la independència des de fora de les institucions i en tant que president català) del que conserva el grau i honors per una part important de la ciutadania i, si jutgem les aparences, també l’estipendi. Per tant, també aquí ens enfrontaríem a una contradicció entre Catalunya i Castella, on el seu emèrit emblemàtic, l’ex-rei Joan Carles I, sembla haver renunciat definitivament i radical, a intervenir en els afers polítics de l’estat espanyol, passant a viure al seu Waterloo del desert àrab tot i fer, de tant en tant, un viatge de cap de setmana a la seva terra d’adopció (recordem que va néixer a Roma) per marcar-se una cursa nàutica o un àpat de marisc amb els amics. Uns viatges que, pel que sembla, Puigdemont voldria emular. Si més no, així va semblar quan en el seu parlament davant l’Arc de Triomf barceloní proclamà que havia vingut aquí i que conservava la capacitat de fer-ho tot i la postura dels governs espanyol i català. En contra del que disposaven l’estat espanyol i la policia catalana, però amb el recolzament dels catalans d’espardenya.

I aquest és potser l’aspecte més dissonant del seu “emeritatge”. Que s’hagi posat en una posició crítica cap als cossos de seguretat catalans, equiparant-los amb els estatals, mentre aquests, aparentment, procuraven defugir i minimitzar els efectes de les seves accions tot dictant i entomant una colla de decisions errades que li permetien marxar de tornada cap a Waterloo.

Una situació que a mi em va fer recordar la mítica pel·lícula de Orson Welles “El tercer home”. Aquella en que Harry Lime, traficant de penicil·lina adulterada a la Viena post segona guerra mundial, crida al seu amic d’infància, l’escriptor Holly Winters per oferir-li una feina. Aquest descobrirà, després de l’enterrament oficial de Harry i gràcies a una llum inoportunament encesa, que el seu amic segueix viu i delinquint. Malgrat tot, Harry intentarà dur-lo al seu bàndol fins que Holly, en defensa pròpia, acabi matant-lo.

La porta de l’escenari del passeig de Lluís Companys deixant entrar un Carles Puigdemont amb el puny alçat, va ser per mi com aquella llum. El nostre emèrit particular tornava a la lluita. Llàstima que la il·lusió òptica dures només uns pocs minuts abans d’una desaparició que, aparentment, només buscava salvar els mobles d’un suposat heroi.