La substància i la faramalla

Consumidor habitual  de premsa escrita i de ràdio m’havia queixat més d’una vegada que durant el mes d’agost el diaris i els informatius patien un procés d’inanició. Segurament l’escassetat de notícies d’una certa envergadura o d’interès general feien que els diaris anessin perdent pàgines, algunes substituïdes per això que en diuen  les pàgines “d’estiu” i la ràdio repetint programes enllaunats de tot l’any esperant el retorn del setembre pel començament del nou curs. Aquest any però tot al contrari els diaris han mantingut els nivells d’informació, i potser fins i tot els han augmentat, i les ràdios han fet tornar les primeres espases uns quants dies per posar-nos al dia del que anava succeint al país.

Ara ja hem superat el 15 d’agost. No fa pas masses anys era ja el punt on començava la baixada de l’estiu i de les vacances, aquí havíem ja cremat tota la pólvora de la Festa Major i també la de la Geltrú. Encara és estiu, no ens enganyem, però els dies s’han escurçat de manera significativa. Ara allò de  que per la marededéu d’agost a les set ja és fosc no val pels canvis artificials de l’horari solar. Però vaja el principi de curs ja es veu a la cantonada i també enguany el panorama polític, almenys la nostre país, s’ha mantingut en tensió i molta.

Començàvem l’agost, però, amb una sacsejada dels mercats financers mundials. Una sobtada i profunda caiguda a la borsa del Japó (la més gran en 37 anys) es va estendre a Àsia, Wall Street i Europa, generant importants pèrdues borsàries. Desconfiança amb una possible crisi econòmica al EEUU, tot va passar però l’avís hauria d’encendre els llums de la prudència.

La cosa va ser comentada pel experts però el gruix de la informació que ha omplert i encara omple planes i planes i molts comentaris ha tingut l’epicentre  en el dia 8 d’agost, data en que el President el Parlament havia anunciat la sessió d’investidura. D’ençà d’aquells moments bona part de la premsa,  sobretot la pagada amb fons públics i afins, van començar en centrar la notícia no significativament en la investidura sinó en el retorn del President Puigdemont i es donava per descomptat la seva detenció i per tant aturar la investidura del President Illa...

I noi! uns quants dies de la mateixa matraca, explicant, ja no el que seria el nou govern, sinó amb pèls i senyals el que faria Puigdemont (després va fer el que va voler) i explicaven les conseqüències que podria tenir segons quin fos el seu capteniment.

Després res, moltes hores d’informació, molta tertúlia i seguiment a l’estil d’un Reality, però substancia ben poca. En definitiva ha vingut tal com havia dit però no ha anat al Parlament com havia dit també en diverses ocasions. Després ho ha justificat dient que hi havia un dispositiu per detenir-lo, I què es pensava? Podem estar d’acord amb que Llarena està fent trampes, que no vol aplicar una llei d’amnistia, que és injust i fora de tota lògica, val, però encara té -confiem que per poc- un ordre de cerca i captura. I és poc creïble com diu el mateix Puigdemont que va improvisar la seva sortida del país... Ha aparegut, no ha anat a la sessió d’investidura i la veritat és que el discurs que ha fet m’ha semblat carregat de tòpics i reiteració del mateix, “más de lo mismo”.

I ha desaparegut. Cop d’efecte, sens dubte, i encara més, no tenia cap obligació de deixar-se agafar ni de lliurar-se a la policia.

Els Mossos amb un pam de nas i crec que se’ls hi pot retreure una mica d’innocència però d’aquí a crucificar-los hi ha una llarga distància sinó és que estava tot plegat preparat i pactat. En fi, tot plegat i el protagonisme que vol tenir fa una mica de pena. Es pot perfectament no desitjar la seva detenció i creure que és una mesquinesa judicial per part del Suprem la seva situació, però també criticar-li aquest excés de protagonisme.

Volia la restitució i la ciutadania no el va votar, ara doncs sembla que vulgui de que si no és per mi no és per ningú.

Tot plegat i malgrat la situació el Ple d’Investidura es va celebrar tots i els intents de JxCat d’aturar-lo.

I ara que ha complert, el de tornar el dia de la investidura, però no ha complert  el compromís d’anar al Ple, potser li toca complir el que deia en declaracions a RAC-1 “No em veig gens com a president de l'oposició", "Un president de la Generalitat no pot ser al Senat, ni en un consell d'administració d'una empresa", ha recalcat. La seva intenció, si perd, serà cenyir-se a l'“activitat pública” d'un expresident.

Però ben segur que tampoc ho compleix. Però vaja mentre al passeig Lluis Companys hi havia la faramalla sense cap aportació política rellevant dins del Parlament es procedia al debat i investidura del candidat Salvador Illa.

Investit ja, té al davant un repte grandiós però també ha obert una certa expectativa de com se’n sortirà. Té una majoria exigua al Parlament amb dos socis d’investidura que haurà d’intentar que ho siguin de legislatura. Cal que es recuperin confiances, que hi hagi projectes socials potents que desmuntin els discursos d’odi que hem sentit al Parlament. Cal que les paraules i els fets siguin coherents i que les polítiques cohesionin i enforteixin la societat. No ho tindrà fàcil però hem vist a un President tossut i entossudit en trobar acords. Ha confeccionat un govern que creiem que respon -ens agradin o desagradin alguns noms- al que ha anat dient i per tant conseqüent en els primers moments.

La seva gosadia passa per intentar trobar els mínims denominadors comuns que siguin capaços de trobar solucions als greus reptes que assetgen al país. Aspectes climàtics, culturals i socials, educatius, sanitaris estan a l’ordre del dia... En fi cal una visió global, però efectiva. Una actitud serena, humil, escoltant molt i actuant amb benefici del comú.

Illa no és grandiloqüent però va per feina. I això ja ho hem vist.

Mentre ens entretenien en un acte més propi d‘un reality show sense massa contingut polític palpable a dins del Parlament hi havia la substància política.

I investit com a President Salvador Illa que vagi per feina i es deixi de romanços. Que hi posi la bona política, altre ja hi posaran l’espectacle.  

Passat ja aquest episodi gairebé enyorem -mai estem contents- el diaris prims, amb poques pàgines que siguin fàcils de llegir en temps de vacances.