Endevina qui ve

En realitat el títol complet i traduït al català fou “Endevina qui ve a sopar”, transformant l’afirmació original “Guess who’s coming to dinner” (“l’hoste que ve a sopar”) en una mena de pregunta adreçada al possible espectador de la pel·lícula tot anunciant-li acció i entreteniment.

Perquè em refereixo a la pel·lícula del director nord-americà Stanley Kramer que protagonitzaren Spencer Tracy, Katharine Hepburn i Sidney Poitier l’any 1967 tot aconseguint 2 Óscar (millor actriu per Katharine Hepburn i millor guió per William Rose) de les 10 nominacions a aquest premi que va rebre inicialment.

La història, amb clares intencions moralitzants i modernitzadores pel seu temps, va de la filla d’un editor de diaris de San Francisco i una galerista d’art, que anuncia als seus pares la intenció de casar-se amb un metge vidu, de raça negra i 14 anys més gran que ella, que ha conegut en unes vacances a Hawaii i que marxa cap a Europa al cap de pocs dies per encapçalar uns projectes mèdics al continent africà. A la trobada, s’hi afegeixen els pares del metge, negres i de classe mitjana i, durant l’aperitiu, les converses creuades ens fan veure un pare de la noia de conviccions republicanes i amb voluntat de mantenir les tradicions, una mare d’idees demòcrates que aviat posarà l’amor per davant del “que diran”, uns pares del doctor resignats amb la situació de la seva gent i partidaris de no crear problemes, i un doctor que tot i ser reconegut professionalment, te unes idees socials poc crítiques cap a la seva societat. Fins el punt de declarar que renunciarà al casament si els pares d’ella no donen la seva conformitat. Un còctel de situacions que, curiosament, el bisbe catòlic company de golf de l’editor de diaris, resoldrà amb les seves reflexions obrint el camí a un matrimoni heteroracial que, en aquells temps i als EEUU, era encara il·legal a 17 dels estats americans, anomalia que es va resoldre amb una resolució de la Cort Suprema dictada sis mesos abans de l’estrena de la pel·lícula.

Faig aquest comentari (digueu-me enrevessat) arran de l’elecció pel partit demòcrata estatunidenc de la vicepresidenta Kamala Harris com a candidata a les eleccions presidencials d’aquest novembre, en substitució de l’actual president Joe Biden. Un canvi que, a primera vista, té tota la sensació de ser un “órdago a la grande”. Perquè, d’entrada i com el metge de la pel·lícula, la Sra. Harris es filla d’un pare, professor universitari d’economia, d’origen jamaicà i una mare, científica de prestigi, nascuda a la ciutat índia de Madràs, per tant, amb una “americanitat” que segurament veurem qüestionada pel seu rival Donald Trump amb la seva habitual acritud i odi. Però tampoc hauríem d’oblidar que la candidata és la segona dona que arriba a aquesta fita després que Hillary Clinton (demòcrata com ella) ho aconseguís el 2016. Fins i tot derrotant a Trump en vots de ciutadans i perdent la presidència per culpa del sistema de col·legis electorals que té la política d’aquell país.

Per tant, no sembla descabellat pensar que els republicans han començat a sentir calfreds en veure com el partit demòcrata es llençava en tromba darrera de Kamala tot repetint el “YES, SHE CAN” que es va treure de la butxaca l’ex-president Obama durant el seu discurs davant la convenció blava i partidària del ruc. I que, si aquell “Endevina qui ve a sopar” es va convertir en una prova fefaent que alguna cosa podia canviar en aquells EEUU masclistes , bel·licistes i racistes dels anys 60, avui, en ple segle XXI, la pujada al poder de Kamala Harris pot significar la definitiva igualtat de sexes, races i creences. Al mateix temps que l’eliminació de molts altres prejudicis que la societat nord-americana i el seu poder exemplifiquen. Tot dependrà de si, com a la pel·lícula, l’editor republicà acaba acceptant el matrimoni de la seva filla i seient a taula a sopar.

Perquè la resposta alternativa al “endevina qui ve” del principi, francament, posa els pèls de punta.