Com els colors a la nit

En la nota d’autor que encapçala el llibre, Carles Camps Mundó descriu aquestes proses breus –algunes veritables proses poètiques- com a «rars moments de fixa intensitat –massa sovint associats al sofriment- que sobreviuen a la seqüència». És a dir: moments que destaquen de manera extraordinària de l’ordinària pel·lícula dels dies i els seus afanys amb un color propi que fins i tot es pot veure a la nit. Entenc la nit com una metàfora visual de l’escenari o teixit on transcorre la vida que és viscuda amb una intensitat inusual: la pròpia d’un poeta d’una sensibilitat tan afuada que en algun moment arriba fins a les llàgrimes, aquelles gotes de rosada carnal que sorgeixen de l’ànima en commoció, també religiosa. Perquè religiosa és tota experiència que relliga els dos mons. No en va, en alguns dels seus textos el poeta evoca Teresa d’Àvila, Joan de la Creu, José Ángel Valente i el mateix Déu de la Bíblia, quan en somnis el narrador (alter ego de l’autor), escriu en tercera persona: «Has vist el temps quiet, ajagut com un dòcil gos als peus de Déu».

El conjunt de proses Com els colors a la nit (algunes es presenten en originals experiments textuals), en efecte situen el lector en cadascun dels moments d’una vivència en profunditat per part de l’autor: un record d’infantesa a casa dels avis, un record del temps d’escola o, més emotiu encara, de la casa on va néixer; o la recreació pictogràfica d’un somni; o un moment de contemplació estètica com les pintures de jardins de Monet o les Menines de Velázquez; o un moment amb rerefons musical: música polifònica, una rapsòdia de Brahms, l’adagietto de la cinquena simfonia de Mahler, el tercer moviment de novena simfonia de Beethoven; o moments de pensaments i reflexions que remeten a lectures de Goethe, Proust, Mestre Eckhart, Benjamin, Valéry, Unamuno o María Zambrano, i només són uns pocs exemples; o altres moments cimals descrits de manera psicogràfica en imatges tan impactants i definitives en la seva biografia moral com la dona, possiblement algú que ha de dormir al carrer, que cap al tard sopa un trist rosegó de pa amb el que fos que li hagin donat de les sobres, posat damunt d’un tros de diari sobre la falda, i que li fa augurar: «Et prometies a tu mateix, en íntima revolta contra els teus, que mai de la vida estaries del costat del poder».

Tota vida humana pren un sentit moral quan es fa humana, però per això cal advertir dins seu i a tothora la veu de la consciència. És aquest fil de la consciència el que de manera intensa recorre, de cap a cap, les proses de Com els colors a la nit, de Carles Camps Mundó. En aquest exercici sensible de la consciència posada davant dels ulls, i en aquest cas també de l’escriptura, l’autor no estalvia el relat de més d’un sentiment de culpa, o de pena pel sofriment vicari per les morts de la Guerra Civil, o la vivència d’un sentiment d’horror per la mort del just o de l’innocent.

Sí, sí, ha sensibilitat intel·lectual, mental, com diu l’autor en el seu pròleg, en els relats breus del protagonista de Com els colors a la nit, alguns dels quals comencen amb punts suspensius: un element gràfic i temporal molt eficaç per situar el lector en un començament, en realitat, un passat del qual no en sap res. Però els lectors que aprofundeixin en la lectura d’aquestes proses hi podran trobar grans onades de sensibilitat humana, onades que travessen la totalitat de l’ésser, que l’expressen a través dels cinc sentits corporals i espirituals, com es llegeix en aquest text intensament viscut, si bé, i aquest és l’art del poeta, descrit amb potents imatges verbals i nominals: «En canvi, a dintre teu, l’espadat del que et dius a tu mateix per entre les esquerdes del silenci. Els teus sentiments són com les mates d’aquest terreny de garriga: aspres, ressecs». Ningú que no s’hagi llegit la consciència en algun moment de la seva vida interior, la que li dona un sentit més enllà del palpable, no podria escriure aquest moment d’escruiximent espiritual amb tanta plenitud sensorial i exactitud física, i és gràcies a aquesta transparència com el lector veu com és la naturalesa metafísica d’aquests sentiments.