L'estranya parella

Torno al cinema que tants exemples em dóna a l’hora de comentar les noticies. Avui, invocant la pel·lícula del 1968 que protagonitzaven Jack Lemmon i Walter Matthau, que es basava en l’obra de teatre de Neil Simon estrenada a Broadway tres anys abans amb un gran èxit i que explicava com Fèlix i Òscar, dos amics divorciats, decidien compartir pis i despeses sense tenir en compte que Fèlix, oficinista hipocondríac, era un perepunyetes amant de l’ordre i per contra, Òscar, periodista esportiu era un desendreçat gens curós. Una situació que, anys més tard ens traslladarien a casa nostra i al teatre, Joan Pera i Paco Moran.

La referència m’ha vingut al cap arran de l’anunci del candidat republicà a la presidència  dels Estats Units, Donald Trump, de fitxar pel seu possible futur govern a Elon Musk. L’home més ric del món, creador de Twitter i ara cap de Tesla, SpaceX i la xarxa social X. Ajuntant així la fam i les ganes de menjar. Una proposta que el magnat -curiosament sud-africà, cosa que no sembla importar al Trump que recrimina durament els orígens de la seva rival demòcrata Kamala Harris- ha acceptat tot dient que no necessitarà “ni càrrec ni sou” per ajudar al que, fins ara, semblava ser un dels seus molts enemics en el món dels negocis.

El repte és, pel cap baix, interessant. Perquè Trump proposa, ni més ni menys, que el líder del capitalisme salvatge que va aplicar un pla per augmentar l’eficiència de l’antiga Twitter consistent en acomiadar més de la meitat de la seva plantilla, faci una auditoria financera i de rendiment del conjunt de l’administració federal del seu país i, segons els seus resultats, proposi recomanacions per fer -en paraules de Trump- una “reforma a fons”. Una reforma que ha promès que, per cada nova regulació que s’implementi, se’n suprimiran 10, fent així el funcionament del seu país més àgil i rendible. Sense oblidar-se de prometre que tot plegat suposarà un munt de rebaixes d’impostos, començant per la reducció del impost de societats del 21% actual al 15% per totes les empreses que fabriquin els seus productes als EEUU. Una proposta que, posada al costat de la promesa de tancar les fronteres a la immigració, deixa a l’aire la pregunta del milió. D’on sortirà la gent necessària per fer tota aquesta producció suplementària que el pla suposa?

Però hi ha una reflexió molt més profunda que caldrà fer-se. Pot el sector privat ser qui dicti al sector públic com atendre a la ciutadania en les seves necessitats i drets? Perquè una cosa és dir, denunciar i constatar que alguns governs serveixen als interessos de certes empreses i economies, però incloure aquesta possibilitat en l’ordenament constitucional d’un país com un dret més, és posar les guineus a vetllar el galliner. O no hi ha encara prou proves de la tendència al monopoli i abús de les empreses deixades a la voluntat dels seus propietaris?

Si fins ara les estructures d’un país es constituïen en tres “estats” (polític, legislatiu i judicial) que calia anar equilibrant contínuament per evitar el predomini d’un d’ells damunt dels altres, si ara afegim al primer la crossa del poder econòmic, el resultat pot ser desastrós. Especialment per aquells drets pels que portem molts anys lluitant enfront d’aquesta crossa. O la patronal (a la que hauríem d’anar buscant-li un altre nom) també comparteix la necessitat de que els treballadors descansin més i millorin els seus ingressos?

Resumint la sensació d’inquietud que em deixa la formació d’aquest “odd couple” i la possibilitat que acabi guanyant les eleccions i posant-se al costat d’altres realitats com la xinesa o la índia, goso a verbalitzar que tot plegat em sona a una privatització del control sobre l’estat. Una situació insòlita que podria a casa nostra, per exemple, suposar l’acomiadament dels jutges que acaben de reclamar els sis mesos de termini preceptius per resoldre els recursos contra la llei d’amnistia. Només faria falta que el “reformador” dictés que cal resoldre-ho en dos mesos, per poder-los acusar d’obstruccionistes i fer-los fora. I de casos pendents en el moment actual, a fe de Déu que no en falten. Queda per veure qui formaria l’estranya parella.