'Safrà', llum que dibuixa i revela

Amb els poemes que integren Safrà (Viena Edicions), Marta Pérez Sierra, poeta de llarga trajectòria, amb formació en Filologia Catalana i curadora de tantes iniciatives editorials i culturals, va guanyar el XLIII Premi de Poesia «25 d’abril» Vila de Benissa 2023.

La flor del safrà –delicada i difícil d’obtenir- apareix com un esquitx de llum en un dels poemes de Safrà. No hi ha títols neutres, de manera que els lectors faran bé d’explorar el perquè del mot safrà per aglutinar aquest conjunt de poemes de Marta Pérez Sierra. El primer lloc, el safrà és una espècia molt valorada des de temps antics i en geografies tan properes com els camps on, per exemple, aquí es cultiva, com ara la Segarra, així com en terres llunyanes i exòtiques. El seu aroma es desprèn, tan suau com intens, en aquelles menges que s’elaboren amb cura. La meva mare no concebia un bon arròs, que constituïa una eucaristia familiar, sense el polsim de safrà que hi posava en els minuts finals de la cocció.

En segon lloc, amb safrà s’obté aquell color groc característic que, per descriure’l, en diem color safrà, adjectivant el mot. Justament perquè empraven aquest color groc tan atrevit en les seves pintures, en el tombant del segle XX, un grup d’artistes, modernistes tots ells: Isidre Nonell, Joaquim Mir, Ricard Canals, Juli Vallmitjana i Adrià Gual, es van fer dir «la colla del safrà». Jo mateixa, enlluernada per la seva presència en palaus de cúpules daurades i en el lluminós color de les túniques dels monjos budistes, en el meu viatge a Tailàndia li vaig preguntar al nostre Virgili  Qa Tri quin nom tenia, aquell color groc, en la seva llengua: «Si li heng», em va contestar. I va afegir que amb aquell color groc la seva cultura identificava els rostres amb què es presenta l’esperit de les coses, l’energia que s’hi revela, la llum d’aquesta energia. Certíssim. Només baixar de l’avió ja ens va entrar pels ulls la llum de l’antic país de Siam, i els colors vius que s’hi dibuixaven sota el seu paraigua.

Cal llegir Safrà, de Marta Pérez Sierra, tenint ben present el perfum càlid del safrà, però sobretot fer atenció a la llum safrà: llum que cisella alhora que reverbera en el doll de sentiments que es traspua en cadascun dels poemes de Safrà. L’autora ens hi té avesats, als seus lectors, a una poètica en què l’observació atenta de qualsevol moviment del cor pren la forma de les paraules que l’evoca: «Espolsava els remordiments/ escorpins vulnerables, a cops de roc:/ alcohol, tabac o bombons». Aquí el jo poètic escriu a través de la llum safrà del sofriment íntim, de la seva energia dolosa.

«La llengua, una flama roja/ que es dessagna en mentides/ opaques», llegim en aquests tres versos, i de seguida el lector capta l’horror per la mentida que opaca la llum. Per contra, la llum safrà la revela.

En la lectura dels poemes de Safrà, de Marta Pérez Sierra, s’hi desplega un itinerari de trobada amb els diferents colors anímics que es desprenen sobretot dels sentiments i les memòries que l’autora posa sota el focus d’ella mateixa com a poeta observadora dels temps presents, però també dels temps passats que van deixar un rastre de llum en el record: «Era una paret blanca/ i un carrer estret./ Una vorera menuda,/ com nosaltres,/ que érem uns cadells.// Florien botonets liles/ sobre la calç innocent,/ abocats sense vergonya/ al festeig del colors/ aquell estiu fugisser».

«Trobar-se a un mateix i ser fidel a la trobada: heus aquí la pedra de toc de Safrà», escriu Laia Llobera al pròleg. No hi puc estar més d’acord.