Set i set

Era una frase comuna de la nostra vida preadolescent, que ens convidava a esmorzar d’una manera força escatològica i que, amb el temps, alguns complementaven amb frases afegides per seguir mantenint el seu caràcter transgressor. Com aquella que convidava a agafar-lo gros perquè poguéssim menjar-ne tots dos, qui ho deia i qui escoltava.

Repassant l’actualitat política de casa nostra i de la rodalia immediata, la dita pren significat si repassem els “números” del Congrés de Diputats. Allà hi ha tres grups força definits que lluiten per imposar la seva voluntat. El primer, amb 147 diputats, el formen el PSOE (120 escons, un cop descomptat el de José Luis Ábalos) i la coalició de Sumar (27 escons). El segon, amb 171 diputats, inclou el Partit Popular (137 escons), Vox (33 escons) i el que manté en el grup mixt la Unión del Pueblo Navarro. Dos grups que, per ells mateixos, no poden formar un govern en majoria (176 escons mínims) i que, per tant, es veuen obligats a recórrer al mosaic de partits que integren el tercer grup per intentar assolir-lo.

Un tercer grup, agradi o no, és el que formen els euskalduns, Partit Nacionalista Basc (5 escons) i EH Bildu (6 escons), els catalans JuntsXCat (7 escons) i Esquerra Republicana (7 escons) i els 6 restants del grup mixt (Podemos, BNG i Coalició Canària). El grup que té en les seves mans decantar el resultat per un dels bàndols que, vists  els plantejaments més que dretans  del segon grup, només podria ser el que avui mana, és a dir el del PSOE i Sumar.

Però si estudiem les xifres, queda clar (147 + 31) que la suma total de 178 no permet que cap dels grups de més de 2 parlamentaris baixi del carro, ja que, deixar el grup de govern en menys de 176 escons, significa passar a un govern en minoria que l’oposició pot tombar sense manies.

Seguint amb l’anàlisi, sembla raonable pensar que els partits minoritaris d’aquest tercer grup (Podemos, BNG i Coalició Canària) no renunciaran tots a l’hora a l’oportunitat de treure el nas al Congrés i aconseguir alguna prebenda pel seu territori (curiosament tots els grups son “regionals”) de la mà dels 6 diputats.

També sembla plausible pensar que els dos partits bascs implicats en aquest joc d’equilibris (EH Bildu i PNB), no posaran en safata al seu respectiu rival ideològic, que li pugui dedicar les seves crítiques més ferotges, forçant a més unes noves eleccions generals amb la seva sortida del pacte de govern.

Queda, això sí, el cas català, caracteritzat per reunir dos partits nacionalistes (ERC i JuntsXCAT) que, tot i estar situats al mateix vessant de l’espectre polític i perseguir, en teoria, els mateixos objectius nacionals, arrosseguen un ampli historial de discrepàncies mútues i malfiança recíproca que no permet descartar del tot l’opció del “si no ho faig jo, que no ho faci ningú”. I és que, mirant els números del principi, retirar de l’opció possibilista els set vots que tenen una o altra formació, és condemnar tota aquesta moguda al fracàs. Un escenari que explicaria les negociacions frenètiques del govern central per tirar endavant els pressupostos, els problemes del finançament diferenciat i l’amnistia, i les exigències afegides d’uns i altres, sabedors del poder que, en aquest moment, tenen a les seves mans i presoners de la por a quedar fora del pastís en benefici del seu rival nacionalista. Sobretot quan s’ajunta a tot això la posada en marxa del govern nacional de Catalunya de la mà de Salvador Illa i els problemes interns de les dues formacions nacionalistes que de ben segur afectaran aquest procés tan complex.

I tot plegat, contemplat per una ciutadania catalana força perplexa que no acaba d’entendre perquè es renuncia al poder de 14 vots junts en benefici de dos poders menors de 7 vots que, lògicament, els rivals intentaran debilitar tot enfrontant-los entre ells. Perquè si vint i vint feien quaranta tot convidant a besar el cul de la geganta, perquè set i set no poden fer catorze i seguir camí cadascun pel seu compte. I això, si els camins no acaben resultant divergents. Perquè els interessos parcials no sempre conflueixen en un únic objectiu. Agradi o no, no tots els camins duen, per definició, a Roma.