El to confidencial de 'L’ull i el sextant'

Si en una narració el to és important, en la poesia encara ho és més per com en aquest cas els arguments lírics són acostats al lector de manera discreta, sense fer soroll, si bé demanant, això sí, l’atenció necessària perquè el diàleg establert el vagi despertant a la reflexió filosòfica o moral que es desencadena a partir d’una situació quotidiana.

D’ençà la progressiva dessacralització de la vida, de la secularització accelerada dels costums en els darrers temps, sembla com si en poques generacions haguéssim perdut l’hàbit de viure també en aquell nivell que situa el quotidià al centre mateix de la transcendència. Aquest paper de relligar les dues realitats: la temporal i l’intemporal, el feia la religió, ara llençada a la paperera de la història per causa del materialisme i consumisme furibunds i, encara, per un excés d’informació que embota tant el pensament com els sentits: aquelles antenes per on es capta la subtilitat, la tendresa, l’equilibri, la bellesa o l’harmonia que hi pot haver també entre contraris. Ara aquest paper potser només el representen algunes formes d’art, també l’art literari, l’art de la poesia.

A través de diferents formes poètiques que inclouen la prosa poètica, en els poemes que componen L’ull i el sextant Miquel-Lluís Muntané ens introdueix en aquest cel del mig que és una mirada que, tot partint del concret, uns ulls, se situa en la realitat que els transcendeix, el foc: «Quan vas veure la vida en uns ulls/ vas aprendre que sí, que és el foc».

Estem parlant de l’alè de vida, de l’alè del desig i de l’amor, de l’alè de la saviesa pentecostal? Sí, i estem parlant també dels ulls que diuen, que inviten, que ens atansen al més profund del nostre ésser alhora que ens comunica amb l’ésser de l’altre. Vet aquí on ens porta una poesia, aquesta de Miquel-Lluís Muntané, que ens parla de la doble direcció de la paraula poètica: no hi ha només la bellesa de les paraules, de la composició dels versos, sinó que hi ha també la bellesa de la trobada entre els éssers humans, en aquest cas a través dels ulls i el seu foc, la vida que se’n desprèn.

El poeta, amb els sentits sempre alerta, ens porta de la mà per descobrir –i aquí el sextant que mesura les distàncies entre un punt de la costa, o un astre al cel, hi fa la seva funció- «que mai no falten espais on covar la sorpresa:/ encenent cada vers amb la flama que salva».

Si només visquéssim atents a la nostra vida purament orgànica i pendents de l’estètica que amb el pas dels anys ens desfigura, ens situaríem en una gran indigència d’ànima. Però a través del to confidencial que caracteritza els seus versos, Miquel-Lluís Muntané ens convida a explorar la sorpresa, a obrir-nos a la meravella, a l’encant dels versos que, amb la seva flama, amb el seu escalf espiritual ens salven perquè, «si salvem la tendresa ens salvarem». N’estic ben certa.