Temperatura en clar ascens

El 22 de setembre va ser el dia en que va arribar la tardor astronòmica, conegut com el dia del començament de l’equinocci de tardor. Va ser segons els experts a les 14.43 que va arribar i durarà aproximadament prop de 89 dies i 21 hores o sia que fins el 21 de desembre. Això són les informacions, les dades diguem-ne oficials, però la realitat és que des de principis de setembre el temps ja s’ha anat revoltant i teníem una mena de preludi de la tardor ben dibuixada, una mica com abans, com anys enrere. Començar el curs i canvis de temps, tot i que encara hi haurà una mena de muntanya russa de pujades i baixades del termòmetre. Però el cert és que hi ha ganes de final d’estiu, veus les primeres rebequetes i caçadores, ens posem de llarg i sembla que ja estiguem cansats de l’estiu, que dit sigui de pas, enguany ha estat força passador. La ciutat torna a agafar un ritme més accelerat i a encarar decididament el final de l‘any. 

Arriba la tardor i si surts a caminar pel voltants de la vila ja veus en la natura alguns d’aquells elements que indiquen clarament el canvi d’estació. Els pàmpols del ceps ja groguegen i en algunes vinyes molt, s’ha avançat la verema, la natura té pressa. Trobes els magraners farcits de fruits com també  les figueres de moro que mostren el seu esplendor amb les seves figues protegides per les punxes, els margallons ens ofereixen els seus dàtils, i les cireres de pastor ja han començat a sortir, tot i que la sequera ha deixat els arboços molt esllanguits. En fi que la natura al marge del que puguem fer els humans -sortosament- fa la seva i el cicle natural no s’atura.

Arribats a la tardor ens fem la pregunta Serà aquesta tardor una tardor calenta?. I com podeu imaginar no ens referim la temperatura ambiental sinó a la social i política. L’expressió tardor calenta prové de l’expressió italiana autunno caldo, expressió que va fer fortuna a principis dels anys 70 amb un seguit de vagues del treballadors industrials que va donar pas a una enorme inestabilitat política.

Ara la tardor calenta potser no la protagonitzaran els treballadors industrials, però si que la crispació política i els enfrontaments sense cap mena de possible pal·liatiu fan pensar que anem de pet a una confrontació que pot assenyalar el rumb dels propers anys. També és cert que veient el panorama de l’estiu, o de la primavera l’escalfor de la tardor perd intensitat. Ja hem tingut un llarg període “calent” en la política del país, el d’aquí i el d’allà.

Tenim una tardor carregada d’activitat política d’alta intensitat. Aquí a Catalunya perquè els dos partits independentistes majoritaris tenen congrés. El d’ERC s’està escalfant per moments, el nivell d’enfrontament va pujant de to i els retrets creuats van enfilant-se. Intentar un congrés tranquil després de diverses derrotes electorals no és gens fàcil, però ara sembla que comença a emergir l’agre enfrontament contingut i esperat fins ara, però es comença a visualitzar de manera evident debilitant, això sens dubte, el partit. O ho tallen o deixarà molts ferits i agreujats.

A l’altre banda JxCat també té una trobada congressual, de moment i aparentment gens convulsa, per definir la ruta a seguir. L’estratègia a uns quants anys. Caldrà dilucidar si Puigdemont manté la paraula d’enretirar-se de la primera línia institucional com va expressar abans de la campanya, o bé el resituen al capdavant del grup parlamentari i del partit per normalitzar el seu lideratge que ara exerceix sense cap mena d’estatus orgànic. Veurem que passa amb Borràs i com s’avança en definir l’estratègia que volen implementar en els propers anys.

La Cup ja ha dit la seva, més canya, el problema és si això els portarà a augmentar el seu electorat i a l’entesa de la seva trajectòria.

Tot això alenteix debats importants pel país, com els pressupostos o la concreció d’acords per avançar en la legislatura. Veurem fins on puja el termòmetre, ja està prou amunt i pot acabar petant. Tot i així, temperatura calenteta però potser no crema encara a Catalunya. Sense però ignorar que tot pot encara escalfar-se molt més i anar cap a una situació de no possible avenç, de col·lapse institucional.

Però la legislatura a Espanya també està al caire d’estavellar-se. Qualsevol tema genera un alts nivells d’escalfament de la temperatura, i vet aquí que sembla més important Veneçuela que del genocidi de Gaza i Cisjordània. I el finançament a  Catalunya -que el mateix PP reclamava el 2012- es converteix en uns quants graus més en el termòmetre de la tardor.

I clar els de JxCat més preocupats per tombar propostes que de conquerir espais polítics favorables van tombant votacions sense saber massa bé quin és l’objectiu final. Pedro Sánchez resisteix però cada vegada més afeblit per la pèrdua de votacions i per no poder aconseguir una estabilitat parlamentària. Potser una mica més de ma esquerra aniria bé. Però es que clar, l’alternativa que es dibuixa fa un mica de por. Perquè cada cop les propostes que vas escoltant del PP -que ara diuen que faran un gir social, que déu ens agafi confessats- i els de Vox fa basarda, sembla que la seva línia és desgastar el govern, cosa que cal que faci tota oposició. És evident però tampoc sempre tot no és negatiu. És igual, la qüestió és anar fent pujar el termòmetre com més amunt millor, i s’especula pel Madrid parlamentari que JxCat podria, no promoure, però si donar suport a una moció de censura. Estaria bé, i caurien de cop les caretes i els jocs hipòcrites.

Tal i com anem no caldrà torrar les castanyes, ja vindran torrades per escalfor ambiental i que no se’ns oblidi la cançó:

Marrameu torra castanyes
a la voreta del foc;
ja n'hi peta una als morros,
ja en tenim Marrameu mort.

Els estiuets de Sant Miquel i Sant Martí sembla que escalfaran encara més l’ambient...

Fins quan pot anar això sense cremar-nos?

Amic meu, la resposta està en vent, que cantaven ja fa temps.