El rei té mèrit

Naturalment, em refereixo al rei emèrit Joan Carles I. Una categoria (emèrit) que el nostre diccionari de la llengua catalana defineix com “persona que s’ha retirat d’un càrrec i en conserva el grau i els honors i, sovint, l’estipendi”. Una definició que ja fa un temps vaig contraposar amb la que inclou el castellà “Diccionario de la Lengua española” de la Real Acadèmia i que defineix com “aplicase a la persona que se ha retirado de un empleo o cargo cualquiera y disfruta algun premio por sus buenos servicios”, que, al meu entendre, exemplificava la diferència entre el sentit català -que simplement no dona per fet el premi econòmic- i el castellà que, amb l’ambigüitat característica, reclamaria probablement la intervenció dels tribunals per definir que s’entén com a “buenos servicios” i, per tant, qui és mereixedor del premi.

Però en realitat, no era aquesta la raó (tot i que Joan Carles I hagi creat recentment i sembla que gràcies a aquests “premis”, una fundació per garantir que les seves filles no hagin de pidolar o anar a la cua de l’atur) per treure el tema de la jubilació daurada del que fou durant una pila d’anys, el nostre rei.

La causa d’aquest sobtat interès per part meva prové de la seva irrupció col·lateral en el món dels batejats com “programes roses” o “programes de tafaneria” de bracet amb Barbara Rey i tota la seva cohort de fills, amants, marits i demès. I de la por a què els afers d’estat, acabin tractats en aquests programes i pels periodistes que s’han passat anys i panys pendents de Isabel Pantoja, Isabel Preysler, la duquessa de Alba o Julio Iglesias. Allò que fins ara batejàvem com “la gent de la premsa del cor”.

Una irrupció que, com qui no vol, ha anat entrant en terrenys força més pantanosos que els que defineixen l’entrecuix i el catre. Sobretot des que han sortit a la llum una colla d’enregistraments telefònics que deixen anar petites perles i insinuacions sobre temes tan importants com el destí dels fons reservats del nostre país durant els primers temps de la transició democràtica, o el paper en l’intent de cop d’estat de certs personatges de les esferes del poder com el general Armada, que el rei no s’està de lloar o, pel cap baix, de justificar o posar d’exemple de fidelitat als secrets “foscos” que ara, els enregistraments d’una mare i el seu nen adolescent, fets durant uns temps força convulsos, recuperen. I clar, l’interès per les fotografies del rei i la vedette ha caigut en picat, mentre les gravacions s’escolten pels mitjans de comunicació un dia sí i l’endemà també.

Però al marge d’això, com en una de les maniobres de Elon Musk pel seu amic Trump, aquestes cintes de casset ja han estat suposadament validades pels mitjans que les passen sense cap pudor. Acompanyades, farisaicament, de les fotos publicades a Holanda però amb la cara dels protagonistes pixel·lada. I clar, estem en temps de Tik Tok i altres variants on les imatges més aberrants  salten d’un telèfon mòbil al de tots els amics del propietari sense cap mena de fre o amenaça de càstig cas de ser falses o manipulades.

La meva malfiança, però, va una mica més lluny. Perquè, destaco, son documents gravats fa ja una quarantena d’anys i que per tant, protegits o no pel pagament dels ara denunciats rescats, no foren, pel que sembla, ni tan sols controlats. Com fan a les pel·lícules d’espies, on es garanteix que no hi ha còpies “descontrolades”. Un fet que diu molt i negatiu dels serveis que, en teoria, vetllen la nostra seguretat i al que s’hauria d’afegir que molts d’aquests documents poden estar protegits (si no ho estan ja però amb la deficiència palmària que mostra la situació) per la llei de secrets oficials. Un fet que, si es dóna, podria dur als jutjats i on calgui, a una colla de càrrecs, “càrrecs emèrits”, periodistes, directors de diaris i intermediaris diversos, si tot allò que omple la boca dels polítics quan parlen de controls de seguretat, arribés a ser una realitat.

Però, insisteixo, en un món que fa quatre dies encara donava valor popular de prova fefaent al polígraf de la Conxita, tot és possible. Fins i tot que el nostre emèrit més insigne segueixi tenint un expedient impol·lut digne de la mare Teresa de Calcuta.