A veces llegan cartas. Poques ja

Sempre que hi ha alguna mena d’avenç tecnològic o tècnic hi ha també un corresponent procés d’obsolescència. Hem avançat i molt en la comunicació via xarxes socials (a vegades, massa a-socials), correus electrònics, mails i tantes altres opcions i en justa correspondència hem perdut bona part de la practica epistolar a base de lletra paper i sobre. Les cartes han donat al llarg del temps grans episodis literaris. La correspondència entre autors, entre personalitats, o de dirigents socials i polítics amb altres persones són, en ocasions autentiques mines d’informació, de coneixement dels entorns dels seus autors i una veritable font d’informació directa, de posar llum a una certa confidencialitat entre els emissors i els receptors. La literatura epistolar va tenir un gran moment al segle XVII i fins i tot hi havia manuals per escriure cartes que han perdurat fins fa uns quants -forces- anys. Era un exercici que apreníem  en els primers curos del batxillerat. També hi ha importants títols de la literatura universal que tenen com a protagonista formal la carta.

Paper, tinta, tacte, olor... i l’espera. Perquè òbviament les cartes tenien un recorregut que ens podíem imaginar, -des de Miguel Strogoff, el correu del Tsar, fins els moderns avions de les empreses distribuïdores- i que necessitava un temps per poder superar dificultats o distància i arribar a les mans de qui l’esperava, amb sensacions diferents en funció del que podia contenir la missiva.

La carta però ja ha quedat gairebé obsoleta, la velocitat, la immediatesa, ha generat una altre relació entre la correspondència i qui l’usa per comunicar-se amb els altres. Avui ja hi ha algun llibre, alguna novel·la que es fonamenta amb l’intercanvi dels e-mails, perquè poques cartes escrivim ja, donat que tenim un sistema tècnicament molt més ràpid  però no se si tan emotiu com podien ser les cartes. Escrites amb temps, amb reflexió... Ara la rapidesa i la concreció, la reducció del text han superat a la carta, les pàgines escrites i el temps d’espera...

Millor o pitjor, cadascú hi dirà la seva.

La desaparició pràcticament de les cartes ha portat també a una certa obsolescència de les bústies (terme que vam aprendre ja d’una mica grans, per la nostra infància era el “busson”. Els més primmirats sortosament van començar a usar bústia fins normalitzar-ho).

Les bústies s’han convertit doncs en unes andròmines que encara estan a les entrades dels edificis amb els noms dels qui hi habita i poques vegades es mira si ha arribat alguna carta o comunicació escrita.

Doncs bé les bústies han perdut pràcticament la seva funció primigènia, rebre la correspondència, avui més enllà d’alguna comunicació formal de l’administració o alguns rebuts poques cartes més arriben. Però han adoptat ara la funció de contenidor de reclams publicitaris massa vegades enganyosos. Va arribar un moment en que els governs van haver de posar aturador a les trucades telefòniques amb ofertes glorioses perquè no deixaven de ser una mena d’engany encobert. Tot i la prohibició encara en van rebent trucades, i quan estàs d’humor jugues una mica a fer veure que t’interessa els productes i segueixes la beta i en altres ocasions els envies directament a cagar a la via.

Però ara les bústies s’han convertit en autèntics contenidors de publicitat. Les poques cartes que arribem venen ben acompanyades de gran quantitat de papers publicitaris, llevat d’aquelles comunitats que adverteixen que no volen publicitat i tot i així alguna es cola.

No és nou i només cal recordar les campanyes electorals que ens omplen les nostres bústies amb la propaganda del partits i les llistes electorals. En algun moment es va parlar de fer una sola tramesa conjunta. S’agrairia però si hem d‘esperar que tinguem llei electoral a Catalunya anem llestos.

Un petit exercici de camp ens ratifica que la majoria de documents que van a parar a les nostre bústies són papers comercials que ens volen vendre l’oro i el moro, duros a quatre pessetes i també, com no, algunes il·lusions i millores de la nostra vida.

En un setmana hem recollit de la bústia tots els papers amb ofertes, papers que fan referència a sofàs, matalassos i altres elements de la casa (de 3 marques comercials diferents) totes amb unes ofertes a “preus immillorables”. Propostes de classes d’anglès, que diuen que mentre tots estudien anglès jo el parlo. Aquesta publicitat sovinteja els primers dies del curs escolar. Persiana  reparación y cambio, y servicio de cerrajeria (alerta, aquest estiu parlaven de preus autènticament salvatges per obrir una porta). Propaganda de menjar ràpid, des de pizzes a plats preparats, amb el 25 % de descompte per ser el principi de curs (dues ofertes), un paper d’arts marcials amb unes preguntes inquietants ¿Inseguredad o seguridad? ¿ Qué eliges para tu família?. Ens ofereixen classes de defensa personal, ho recomanen per si els teus fill ja surten sols (deu n’hi do per poder sortir has de saber fer quatre claus i tombar a  qui sigui). Tres plecs de folis amb oferta de tres súpers diferents, rebaixes, preus especials i productes destacats.... però qui s’emporta aquesta setmana la medalla d’or de la publicitat és un doble foli d’una secta que prové d’una  dissidència de l’església Adventista del setè dia. No té pèrdua, una lectura més que edificant per agafar son i anar a dormir. “Si desea conocer el futuro lea este artículo y complete el formulario”...

Naturalment no ho llegiré, i en conseqüència no enviaré el cupó a una ciutat Alemanya. No cal que a sobre m’enviïn una bíblia comentada des de la seva òptica.

En fi ja veiem que la paperassa que omple la nostra bústia no és que mereixi massa atenció.

Continuarem obrint-la a veure si ens arriba aquells carta que sempre hem  desitjat i desitgem i desitjarem que ens arribi.

I sempre ens quedarà escoltar l’ensucrada i kitsch cançó del gran, del grandíssim Raphael:

Son cartas que te dicen que regreses pronto
Que desean verte
Son cartas que te hablan de que en la distancia el cariño crece
A veces llegan cartas que te dan la vida, que te dan la calma    

I encara pels que es volen més llustrats aquells versos de Gil de Biedma.

«En una despedida»

Tardan las cartas y son poco
para decir lo que uno quiere.
Después pasan los años, y la vida
(demasiado confusa para explicar por carta)
nos hará más perdidos.

I sobretot no perdem la clau de la bústia pel que pugui passar amb les màquines…