Un cop més Vilafranca guanya

Ja hem superat el Concurs de Castells de Tarragona, aquest espectacle majúscul, carregat de color, emoció i de vida, que cada dos anys mobilitza milers de persones ja sigui fent castells directament a la plaça, ja sigui asseguts a les grades admirant-los i esperonant, donant força i ànims,  a la teva colla o a aquella que et mereix més simpatia.

Vagi per endavant que sempre que he pogut, o se’m ha demanat opinió, m’he posicionat en contra dels concursos de castells, i segueixo creient que el concurs no és ni el més elogiable ni el més significatiu dels castells, però també cal reconèixer amb tota la humilitat possible que estem en franca minoria, minoria gairebé absoluta amb aquets posicionament, més enllà del reducte de la colla de Terrassa, la majoria de les colles i del públic estan a favor del concurs, i molt.

I aquesta posició gairebé testimonial és reprodueix entre l’afició. La quantitat de persones que es congreguen a la plaça de la Tarraco Arena, el dia del concurs i a la velocitat estratosfèrica amb que van desaparèixer les entrades quan es van posar a  la venda, no va superar els quaranta minuts, -amb algunes queixes incloses- indica que hi ha ganes de ser testimonis directes del concurs. 

Es impossible negar que el concurs és un espectacle mediàtic fantàstic, enlluernador i de resultat atractiu perquè té molts ingredients visuals de qualitat, perquè demostra una destresa notable, perquè hi ha al darrera un assaig i sacrifici molt alt, perquè denota uns sentiments, perquè té una plasticitat que enganxa i amb un poder d’atracció notable, i sens dubte, ha contribuït notablement a popularitzar els castells encara més i projectar-los més enllà de la seva àrea geogràfica natural i també ha constituït un factor perquè els mitjans de comunicació hi parin més compte i atenció i facin informacions interessants. Aquest any els principals diaris del país han dedicat pàgines senceres amb infografies prou ben fetes per entendre els castells, per servir de guia a la plaça i per donar-les-hi una projecció notable. Però més enllà de les fronteres naturals de l’àmbit casteller, ara ja amb més o menys modèstia mundial hi ha hagut a Tarragona periodistes d’arreu destacant els del National Geogràfic i la televisió india que seguia els Govindes (grups que fa una mena de castells  extraordinaris) que han actuat a Tarragona i celebraven amb entusiasme la victòria del vilafranquins. L'estreta relació entre el grup de Govindas i els Castellers de Vilafranca, promogut a través d'intercanvis culturals, explica el seu interès per venir a la cita.

El concurs va tenir emoció fins el final per conèixer qui guanyava. S’havia venut una certa idea de que seria un camí triomfant dels vilafranquins i a l’hora de la veritat guanyar va costar molt més del que preveia. La gràcia dels castells és que no són artefactes perfectes i com que depèn de la condició humana pot haver variables imprevistes, des de la fallada inexplicable d’un terç per exemple, o que la canalla tiri enrere perquè no tenen clar el que han de fer en el darrer moment, o hi veuen perill imminent de caiguda. Sortosament això és  així, és cert que al darrera hi ha molta tècnica, molt treball, molts estudis de possibilitats, molta cura dels detalls i de la preparació dels castellers però el factor humà és finalment el determinant.

Al llarg de la història s’ha vist com els Castells és -diríem que la única- de les poques mostres de la cultura popular del país que genera una competitivitat.

El fet de trobar-se dues colles en una plaça, amb espectacle gratuït, obert a les àgores públiques genera automàticament i sense voler una mena de competició soterrada. Si la diferència entre els castells de les colles és molt gran evidentment la competitivitat no existeix i si en canvi una certa enveja  sana de pensar que algun dia potser també arribaran bastir els castells de la colla que els supera i en molt.

Però això esperona, no per guanyar a l’altre -que també- i sí en canvi a millorar el teu propi rendiment i intentar cada cop anar guanyant alçada en els castells i dotar-los de la seguretat necessària per provar amb certeses nous castells.

Hi ha qui creu que la competitivitat forma part de l’ADN casteller. No ho crec. Que hi ha una certa rivalitat és cert, com en tota activitat humana que practiquin grups diversos, però el concurs és cercar una competició externa, artificial,  amb bases i puntuacions fetes per uns experts (experts?) a conveniència de ves a saber que i qui. Com es valora l’esforç de la colla per superar-se?. Que val més un castell de nou d’una colla amb una trajectòria llarga i de reconeguda solvència constructiva que el balbucejant quatre de set d’una colla que porti tot just sis mesos assajant.

Segurament la mateixa idiosincràsia dels castells, establint actuacions de més d’una colla, porta a visualitzar una competència intrínseca. Els castells han anat pujant de pisos, eixamplant-se i posant folres i folres i manilles i això sens dubte ha generat una expectativa que inevitablement havia de portar a que això derivés cap el concurs amb tota la parafernàlia que comporta. Des del preu de les entrades, fins a la posada en escena.

En fi concurs acabat. Es desen les calculadores, les sumes i les restes, les estratègies i els càlculs agosarats....

Vilafranca ha guanyat meritòriament i les altres collen han fet unes molt més dignes actuacions, molt bones, algunes històriques.

I tres petites notes finals. Per nosaltres canòniques els paraules del cap de colla de la Vella de Valls "Hi ha números per guanyar, però darrere d’aquests números hi ha persones molt petites per a les quals hem de mantenir el seny" i declina actuar en al cinquena ronda. Osti noi! quina lliçó de saber fer i saber estar. Cap de colla insuperable.

Segona nota xiulada sonora al Molt Honorable Illa -no és la primera vegada que  es xiula a un president ni serà la última- i també xiulen a la colla de Vilafranca. Xiulen als guanyadors, vet aquí. Anem bé.

I tercera i final, les dues primeres colles classificades van fer 9 castells, d’aquest nomes dos es van descarregar. Les 5 primeres colles classificades van executar 20 castells només se’n van descarregar 9. Menys del 50%. És un bon balanç? Crec que no.

Aquestes tres notes es resumeixen en la realitat de constatar que Vilafranca encara està un pas per davant, moltes felicitats!,  però la resta estan molt, molt prop d’ells. Ja ho sabíem.