Qui segueix manant?

Rumiant sobre el debat (o hauria de dir lluita?) que mantenen actualment els tres poders de Montesquieu a casa nostra, he aterrat en un article meu d’aquesta mateixa secció que en aquell moment preguntava “Qui mana a Càdis?” i que reflexionava sobre l’enfrontament que aleshores hi havia entre el poder judicial i el polític arran de la consulta sobre la independència de Catalunya.

Reflexionant de nou sobre l’origen de l’expressió, he recordat que Cadis fou, agradi o no, el bressol de la democràcia al nostre futur estat. En aquell temps, regne sota les urpes de Ferran VII que havia usurpat al seu pare Carles IV gràcies al motí de Aranjuez però que, gràcies a la intervenció de Napoleó Bonaparte, va tornar a Carles IV per ser cedit a l’emperador francès que el posà en mans del seu germà Josep Bonaparte. Clar que, tot això passava als palaus de Madrid o de l’exili francès. Les terres de Portbou a Gibraltar eren tota una altra cosa, convivint-hi fins a tres realitats diferents. La tradicionalista borbònica, mantinguda per la noblesa terratinent que administrava a peu de poble i comarca tot mantenint la fidelitat interessada cap a Ferran VII, la progressista afrancesada que integraven tots els amants de les noves idees emanades de la revolució francesa triomfant a França però qüestionada a Europa, i la mesella ciutadana que, com ja feia segles, acceptava de més o menys bon grat el poder dels que manaven. Sense oblidar, però, la realitat colonial americana que, fruit de les dificultats de transport, vivia els fets amb un cert retard i esmorteïts pels interessos metropolitans. Aquests darrers, amb la secreta esperança d’assolir la seva independència, es va posar del costat dels progressistes però procurant que les dues tendències dominants s’integressin en un únic poder. I ho varen aconseguir convocant -mentre les tropes napoleòniques dominaven la capital  i el territori amb tot el que això suposava- les Corts de Cadis on, amb penes i treballs es va definir i aprovar una constitució que fou acceptada pels dos bàndols però amb els dits creuats a la ma posada a l’esquena, és a dir, esperant la primera oportunitat per passar-se-la pel engonal com faria el mateix Ferran VII després d’haver-hi jurat fidelitat i compliment. Només cal donar una ullada a la història espanyola dels segles XVIII i XIX. Monàrquica més o menys sensible a les problemàtiques dels ciutadans, amb el parèntesi democràtic de la primera república (l’any 1873) i els més sovintejats de les proclames militars que acabaven beneïdes pel rei o la reina. Tot plegat, situacions on la divisió de poders (Polític, Judicial i Executiu) no deixava de ser una utopia, subjugats tots al monàrquic, més o menys delegat i sotmès al militar.

El segon intent de democratitzar l’estat, ja entrat el segle XX, va passar primer per la substitució de la nostra reina, continuadora del model de monarquia absoluta filla de l’Espanya ancestral, per un rei (Amadeu I) teòricament criat en la relativa democratització de les monarquies europees. El seu fracàs ens empenyé cap a la segona república, enllestida en pocs anys per la revolta reaccionària de Franco que obriria un parèntesi de quaranta anys amb el rellotge democràtic aturat i, cap al final, amb intents de maquillar-ne el fet tot proposant el retorn a la monarquia que, malgrat tot, hagué d’esperar la mort del dictador.

Però, i les institucions de govern? La nova constitució del poder que l’actual rei emèrit va “dirigir” ens va dur -no sense dificultats- a la situació en que ens trobem i que l’esmentat article analitzava. Una lluita soterrada entre els tres poders amb períodes de dominància d’algun d’ells sobre els altres, que segueixen reclamant i maniobrant per “manar a Càdis”.

Però, com ja fa segles que ens passa, anem tard. En un món on altres poders (econòmic, social, comunicatiu...) han descobert que tenen molt a dir i manar, nosaltres seguim vetllant només per la santíssima trinitat clàssica. En un món que comença a adonar-se (ni que sigui amb normes tan escadusseres com l’avortada de Meloni amb l’estat d’Albània o la Gran Muralla de Trump) de la globalitat, nosaltres seguim defensant que els problemes de casa es resolen a casa. I, com sempre, amb una lluita fratricida digne dels dibuixos de Goya. Amb el poder judicial barallant-se amb el polític per un fiscal general i amb el legislatiu per una amnistia o una proporcionalitat econòmica que, en principi, no entra dins de les seves competències. El que deia, “Qui mana a Madrid”?