Qui mana a Càdis?

Ignoro l’origen d’aquesta frase feta que la meva àvia feia servir quan jo, marrec encara, qüestionava la seva autoritat o la d’algun dels adults de la meva família. Però reconec que és la que m’ha vingut al cap en veure l’espectacle lamentable de les discussions en el si de la fiscalia d’aquest estat mig desballestat que seguim anomenant Espanya. Perquè en tot plegat, agradi o no, hi ha una contradicció tremenda. La de presumir d’un òrgan judicial jerarquitzat mentre en el seu si, tothom fa el que li sembla. La de donar per fet un principi d’autoritat del càrrec superior que desprès ningú respecta. Per rebel·lia o –aquí està el drama- per inhibició del poder superior. Com aquell progenitor que renuncia a educar al seus fills per mandra, incapacitat o inconsciència. Ho podrem disfressar de respecte a la llibertat o de potenciació del procés d’autoaprenentatge, però el que amaga no és altra cosa que incapacitat per fer bé una feina. La de progenitor.

Tinc la sensació que al nostre sistema polític li està passant el mateix. Perquè, el model teòric existeix i està com a molt debatut. Però a l’hora de la veritat, no hi ha manera que funcioni. Tots estem convençuts, des dels temps de Montesquieu, de l’existència de tres poders bàsics (no ho compliquem ara amb els altres poders afegits) que han de ser independents. Però no parem de denunciar ingerències o interferències entre ells. Unes ingerències o interferències que, al meu entendre, son fruit de la prevalença d’un dels tres poders sobre els altres dos. Del desequilibri del sistema. Perquè sovint oblidem que aquesta condició d’independència recíproca, si no va acompanyada d’una igualtat entre els poders, és paper mullat. Si el poder judicial no pot dir-li a l’executiu que s’ha passat en l’exercici de les seves funcions, si el legislatiu no pot obligar a l’executiu a complir el que ell acorda i la ciutadania demanda, o si, com ara sembla que passa, el judicial no para d’esmenar la plana del legislatiu (amb suspensions de lleis com la dels horaris comercials, sentències de condemna o querelles acceptades a tràmit com les del 9-N), no anem bé.

Perquè, agradi o no, quan un dels poders té la capacitat de condicionar als altres dos, el que s’acaba tenint és un estat autoritari. Una dictadura. Tots tenim molt clar i rebutgem els sistemes que es basen en un executiu, generalment unipersonal, que sotmet al legislatiu i al judicial a la seva voluntat. I no tenim cap dubte a l’hora de definir aquesta mena de règims com una dictadura, similar a la que vàrem patir nosaltres durant 40 anys.

Quan qui talla el bacallà és el judicial, aquesta definició ja no sembla tan ajustada. Encara que, eufemísticament, parlem de l’imperi i el dictat de la llei. I que, a l’hora de la veritat, els resultats siguin tan rígids, inamovibles i injustos com els del cas anterior. O potser els desnonats, els aturats i els desfavorits en general no es senten tiranitzats per la situació? Altra cosa és el fet que aquesta situació sigui el resultat, com passa ara i aquí, de la inoperància o ineptitud d’un govern central i un partit majoritari, faltats de reflexos i que s’amaguen sota les faldilles del tercer poder. El que compta son els resultats.

Quedaria la tercera situació. Aquella en la qual el poder legislatiu es posa pel damunt dels altres dos. Una situació que també podríem qualificar de dictadura si la paraula no ens fes tanta por. De fet, Marx ho feia sense embuts reclamant la dictadura del proletariat a través de les institucions que el representaven. Malgrat desprès, la seva aplicació acabés tergiversada i convertida en la dictadura del partit únic.

En qualsevol cas, però, aquesta tercera situació seria clarament la menys rebutjable de les tres. Sobretot si acceptem el vell principi de que hom governa pels ciutadans i no per fer la seva santa voluntat o per eternitzar un estat de coses. Si el poble català ha manifestat la seva voluntat de poder expressar-se, ni la tossuderia d’un executiu central amb complex d’inferioritat, ni l’encartonament d’un poder judicial que navega pel mar de la jurisprudència buscant arguments que justifiquin l’actitud de l’executiu, haurien de posar límits a aquesta aspiració. És més, un i altre haurien de fer mans i mànegues per aconseguir donar-hi curs. Així es demostra la veritable independència.