Uralita: un cant de dol per Mallorca

Uralita és un llibre que, a través de versos escrits des d’una sensibilitat tocada pel dolor, l’escriptor clama a un cel que corre el risc de ser venut també a trossos com la mateixa illa de Mallorca, de la qual ja es diu que la meitat dels seus habitants no són nascuts a l’illa. En alguns llocs se sent a parlar només llengües foranes i provoca estranyesa, si bé això no seria tan greu si no fos que a ulls vistents Mallorca no és estimada ni respectada per tants d’ells, sinó usada. La seva bellesa és estimbada moltes nits en el buit espiritual de joves turistes que, beguts fins a perdre l’enteniment, es tiren a les piscines dels hotels des dels balcons. La festa, així viscuda, es barreja amb un nihilisme existencial que fa feredat, i només és un exemple dels que podem trobar en els versos de Pau Vadell.

A principis del mes d’octubre vaig ser a Palma amb motiu d’un congrés internacional d’exlibristes. En el temps lliure vam recórrer diversos indrets de Mallorca: feia uns cinc o sis anys que hi havíem estat i vam voler fer-los una visita. En aquesta ocasió vam sentir-nos atrapats en el foc del tràfic automobilístic que es viu en els environs de Palma comparable, cal dir, a les cues i embussos que també es donen en nostra desgraciada AP-7. Si alguna vegada aquestes vies havien servit per comunicar pobles i ciutats, ara són un caos que només pren aire quan finalment se surt ben lluny dels nusos de carreteres que, si bades, et fan perdre. Comento aquests detalls perquè és en aquests últims anys que l’ofec s’ha fet gegantí, i és un sentiment de pèrdua el que em fa escriure que el paradís que batega al cor de Mallorca és al caire de ser ben malferit.

Hi serem a temps, d’aturar aquest mal? El temps no va enrere: hi va la memòria, hi va el pensament, però no els dies passats i aquella bellesa edènica que en alguns indrets s’ha fet fonedissa, aixafada sota un cobert d’uralita, la imatge que el poeta Vadell utilitza per mostrar la degradació no només dels materials de construcció sinó també de la construcció d’edificis, molts sense gràcia ni caràcter, com a espècie invasora del que un dia va ser mirall d’un bell jardí de les Hespèrides. N’hi ha encara a bocins, a Mallorca, de l’antic paradís que dibuixa i dóna cos a la meravellosa illa balear, però com diu una meva amiga mallorquina d’origen: «a bocins», i cal entendre el mot en el doble sentit.

Així, en la sèrie de poemes dedicats a Cala d’or (el llibre es compon de cinc parts), l’autor hi destil·la un plany per la ‘mort’ de la bellesa d’aquella platja: «La intensa nit haurà de destriar/ si morim o vivim», exclama el poeta a la vista de la depredació que en cinquanta anys ha desforestat i ha fet irreconeixible aquest indret. La nit que ha engolit la seva serena bellesa fa esclatar la tragèdia i l’horror, tal com, sense eufemismes, amb duresa, escriu Pau Vadell en un paràgraf d’un imaginari panell publicitari a l’aeroport, que clou el llibre: «Uralita vol alenar en aquestes aigües de piscina. En les que hi ha cervell escampat i en la definició de la mallorquinitat per excel·lència: la uralita, els somiers de llit fent de barrera al camp i les banyeres metàl·liques fent d’abeurador pel bestiar». Com els «bocins» expressats en el dol de la meva amiga per la seva Mallorca natal, també aquest crit de Pau Vadell cal llegir-lo tant en sentit real com en sentit figurat. I no sé quin fa més mal al cor com el que sento per Barcelona, la meva ciutat de naixença i on vaig viure fins fa trenta anys: en alguns indrets, els més genuïns, també jo a penes puc reconèixer la seva venerable bellesa, ara expropiada.