Sembla que de moment va bé

La incorporació de noves tecnologies a la societat no és fàcil. Sempre hi ha una resistència per aquells que no acaben de creure en la seva utilitat i per altres que creuen que poden quedar enrere en no ser capaços de dominar la tècnica. Per això la introducció de noves maneres de treballar a través del avenços tècnics ha estat sempre molt controvertida a l’escola, perquè l’escola és un reflex, una extensió, de la societat amb la mateixa complexitat.

Sempre que es vol incorporar algun nou giny s’aixeca una polèmica enrevessada i que dura el temps de constatar que l’avenç ajuda a treballar les potencialitats de l’alumnat i llavors es matisa i selecciona el seu ús.

Segurament ja ningú recorda la polèmica -potser només es va produir entre els professionals i els pares i mares que van viure el moment- sobre l’ús o no de la calculadora en les activitats de l’alumnat. Ja veiem, una modesta màquina va generar uns debats apassionats, abrandats i a vegades amb contraposició d’opinions ferotge, tot va servir per acabar trobant la justa mesura en l’ús d’aparells sense que aquest escanyessin les possibilitats de l’aprenentatge ni la dinàmica de fer operacions amb el corresponent càlcul mental. Exercitar aquest recurs no està malament, eh, però la calculadora també permetia jocs i  estratègies prou interessants per seguir aprenent i per dominar les petites màquines.

Si la calculadora va generar debat, no menys animades van ser les discussions i els debats quan els ordinadors van voler entrar a les aules no sense  reticències d’una bona part del professorat. Primer l’aula d’informàtica (moltes vegades finançada per la llavors anomenada APA), després les pissarres digitals, i encara arribat el moment tauleta o ordinador per cap i endavant els atxes!.

Debats recurrents, entre si la màquina o la persona, quan tot era possible i complementari. Va ser un aprenentatge comú d’alumnat i professorat que van haver de posar-se ràpidament al dia. Fins i tot alguns alumnes en sabien més que els mestres -ah!, el fenomen de les extraescolars- i ja estava bé, l’alumne superava el mestre. I els mestres que en van aprendre més ràpidament van dominar el cotarro. Era un instrument que va ajudar, i molt, a simplificar moltes feines burocràtiques però alhora es van convertir en un recurs i instrument pedagògic que generava dubtes en molts professionals. Una vegada més es va adoptar en la mesura que cada centre creia si s’adequava al seu projecte i aquí pau i demà glòria.

Arguments sòlids  a favor i en contra n’hi havia molts i tots raonables. Però l’ús de les noves tècniques era un suport important, l’abús de les mateixes era i és un problema que no ajuda a despertar determinades capacitats com les de contrastar, raonar, dubtar. Wiquipèdia es va convertir en l’antiga enciclopèdia de paper però i el “retalla i enganxa” va fer força mal a les capacitats de destriar el gra de la palla, a saber fer alguna recensió vàlida...

I vet aquí que va entrar de manera generalitzada el mòbil a les nostres vides i naturalment també amb l’ús gairebé universal i indiscriminat dels mòbils va generar a l’escola una cert rebombori segurament quan es van adonar que el tema ja havia sortit de mare. Allò que en principi podia ser també un instrument de treball es va convertir en una mena d’artefacte perillós, des dels contínues distraccions, fins a l’aïllament voluntari, fins a ser un instrument per mortificar a més d’un, de dos, i de tres alumnes i companys amb la difusió d‘imatges, comentaris, insults i pressions contra alguns alumnes.

Quan les situació es va fer gairebé insuportable es van aixecar les segones veus crítiques amb els mòbils a les aules, les primeres que alertaven de certs perills no van ser escoltades i més aviat menystingudes.

I aquí hi van entrar un grups de pares que va començar a fer una campanya  perquè es suprimís els telèfons de les aules, de les escoles i dels instituts.

Demanen juntament amb molts professionals de l’educació que l’administració en fes una regulació. Potser que primer les famílies actuïn i facin del mòbil també un debat intern de com i quan cal tenir-ne. I després, sí, l’administració educativa intervingui i reguli, posi límits i normes sobre l’ús o la desaparició de les escoles dels mòbils, amb les excepcions que raonadament es donin. I fins i tot es posa com argument recurrent en damunt la taula el fet que a les escoles on van els fills de directius d’empreses com Google, Apple, Yahoo en tot l’espai de les escoles està prohibit l’ús de qualsevol dispositiu tecnològic. Paradoxa o bon criteri?

El mateix Consell Escolar de Catalunya va començar un debat molt ampli amb tots els sectors de la comunitat educativa per posicionar-se sobre el tema “mòbil” i el seu dictamen era d’un cert equilibri. “El Consell Escolar de Catalunya proposa en un informe restringir-los a secundària, sense entrar en la prohibició. I recomana declarar les escoles de primària “lliures de telèfons”. El consell ha conclòs que el Departament d’Educació hauria d’establir un marc general de regulació de l’ús dels telèfons mòbils que es pugui adaptar a la realitat de cada centre”. 

I en conseqüència el Departament d’Educació feia pública una normativa que deixava clar que A l'etapa d'educació infantil i primària no està permès l'ús de telèfons mòbils a l'alumnat al centre educatiu. L'escola ha de vetllar per posar a disposició de l'alumnat els dispositius tecnològics que siguin necessaris per assolir la competència digital en l'aplicació de les situacions d'aprenentatge que així ho requereixin. I a secundària també en limita l’ús  a temes pedagògics : Amb caràcter general, no està permès que l'alumnat de l'ESO usi telèfons mòbils. L'alumne que porti un dispositiu mòbil personal l'ha d'apagar quan entri al centre i ha de garantir que resti apagat de manera que no pugui accedir a les dades personals que el dispositiu emmagatzema.

Posició contundent però que deixava també un cert marge al Centres per aplicar els corresponents correctius en cas d’incompliment. Les famílies que van començar la campanya en contra de l’ús indiscriminat dels mòbils creuen  que s’hauria de legislar sobre l’edat en que es podrien usar els ginys de comunicació. Potser també que hi hagués una reflexió més a fons i a la mateixa  societat i els nuclis familiars per buscar un equilibri i l’ús responsable d’aquests aparells.

Ara bé, el cert és que escoltant algunes opinions de mestres i professors de secundària amb el poc temps passat -molt poc- valoren molt positivament aquesta norma i el seu compliment i constaten, tot i que amb prudència pel poc temps que porta en vigor la prohibició, que l’alumnat està molt més concentrat, que no es generen tantes interrupcions del temps de feina i que es constata també, molta més interacció al pati i han baixat en picat els problemes derivats de les xarxes socials. Valoren a més que l’alumnat hagi entès i acceptat relativament de bon grat la mesura i les seves sensacions.

Està resolt el “problema”?. No. De moment controlat i sembla que de moment que va prou bé... que duri!

I fins la propera polèmica sobre la tècnica i els seus avenços i el control sobre els mateixos...