Fer dissabte

La frase feta que la majoria emprem amb una certa assiduïtat, sol reflectir amb una certa precisió el que sembla que estar passant en els grups polítics que, a Catalunya o a l’estat, tenen alguna que altra opció a poder treure alguna fava de l’olla del poder gràcies a la debilitat del grup majoritari que repeteix dia rere dia que acabarà la legislatura mentre, els agradi o no, els seus ulls es tomben cap al pressupost espanyol, que té dies de tot, i a alguna altra opció com el finançament a mida o l’acolliment solidari. Amb moments en què la seva aprovació sembla estar feta, i altres en la que tothom creua els dits.

Però, tornem al títol i al seu significat, poc conegut segurament en tota la seva extensió. És evident que el funcionament d’una casa genera residus “menors” que, en alguna casos, es van acumulant per les raconades. I clar, si volem presumir de casa impol·luta, caldrà fer alguna cosa de tant en tant, per retirar-los i deixar-la com una patena. Una feina que no es pot fer cada dia, apressats i ocupats com estem per la quotidianitat de funcionament. Per això, la tradició va anar traslladant aquesta “neteja extra” al primer dia en que es tenia temps disponible. El moment en què s’inicia el cap de setmana i que no és altra que el dissabte.

L’explicació sembla servida. Però en realitat, ho està a mitges. Perquè els antropòlegs us explicaran que la neteja és un argument possible, però que la religió n’és un altre de més important i potent. I que, fruit de la diversitat religiosa de la península ibèrica, els membres de l’ètnia dominant (els cristians, naturalment), sabedors de la rigidesa de les normes religioses de musulmans i jueus, que manaven practicar el repòs i l’oració cada dissabte, fixaren aquest dia com el de fer endreça de la casa. I com més ostentosa fos, millor. Penjant domassos als balcons, obrint de bat a bat portes i finestres, i implicant en el fet a com més família i servitud millor. I clar, els àrabs o jueus que es mantenien fidels a les seves tradicions i manaments ancestrals, quedaren absolutament retratats i assenyalats a la ferotge Inquisició de la qual procuraven escapar moderant els seus hàbits i mantenint-se en la frontera de la legalitat aparentant costums i pràctiques cristianes.

El que en aquells temps els passava a les famílies, ara sembla estar-se reproduint en les societats humanes de tota mena. També en les polítiques. Perquè l’activitat quotidiana dels partits i dels governs, també genera “residus” poc exemplars que, periòdicament, han de ser extirpats, eliminats o domesticats. I, pel que van descobrint els mitjans de comunicació i els propis òrgans de control d’aquests partits o governs, això no sempre es fa amb els resultats desitjables.

No deixa de ser paradoxal, que la majoria d’aquestes “descobertes de racons poc nets” sigui habitualment, fruit de diferencies internes que, aparentment, busquen més el descrèdit del competidor que el descobriment de la veritat.

A nivell de casa nostra, hem tingut dos exemples ben palmaris en els casos de les lluites internes a JXCat i ERC on, per moments, semblaven estar més pendents del que feien els rivals interns que del que feia  el partit amb el que es disputaven la preminença electoral. Deixant bona part de les respectives militàncies en un cert estat de xoc en comprovar que tot plegat permetia al tercer en discòrdia (PSC) fer-se amb el poder.

Naturalment, com en el cas de les cases, hi ha mecanismes per “fer dissabte” i no son altres que congressos o similars en els que la militància decideix. Però quan la militància està desencisada -com quan la família troba excuses per escapolir-se de “fer dissabte”- el resultat no és mai l’esperat. I la renuncia de Laura Borràs, ja fa temps perseguida per una fragmentació de pressupost que obrí camí a una adjudicació directa, o l’alternativa a Oriol Junqueras, en son una mostra evident.

Per no entrar -no ens precipitem, però tampoc baixem la guàrdia- en el cas de Iñigo Errejón que podria acabar dinamitant aquell intent de transparència i eficàcia que fou “Podemos” i que, a base d’escissions i afegitons, s’ha convertit en una amalgama difícil de digerir. Més centrada en enlairar faccions o subgrups, que en potenciar propostes que ells mateixos fan.

No n’hi ha prou amb anunciar que es fa dissabte. Cal agafar l’aigua i el lleixiu, i arribar amb el fregall o la paleta, a tots els racons.