Temps de fira

Aquest anys tenim tardor com ‘havíem conegut fa anys. La recurrent expressió de que ens menjarem les castanyes amb banyador enguany gairebé no l’hem escoltada. La sentor de castanyes torrades s’estén també a diversos indrets de la ciutat. Arriben els panellets, els moniatos i fer festa i encara si voleu es pot fer referència al Halloween. Tot això ens porta a intuir que, també, ja és molt a prop d’arribar el temps de la fira. La fira, aquell baròmetre que marca l’estat comercial, econòmic i fins i tot anímic de la ciutat.

I la fira, com totes les festes que estan marcades com importants de la ciutat,  generen una certa nostàlgia, és el record de moltes, o algunes, fires viscudes i en cada una d’elles segur que hi hem anat trobant elements que han marcat  part de la nostra quotidianitat.

I les festes també són un mirall imprecís masses vegades de com ha anat evolucionant la nostra societat i per tant la ciutat. De com han canviat els paradigmes econòmics, de com el comerç ha esdevingut, en part, la reproducció mimètica de les mateixes marques arreu del país, de com les entitats presents han anat buscant i trobant nous objectius per mostrar en aquells dies de Fira. Però a més la Fira per molts vilanovins i vilanovines més enllà de ser una exposició el potencial econòmic, comercial i social de la ciutat, és també un element de la nostra història i un referent cultural i lúdic.

Enguany la nostra ciutat Vilanova i la Geltrú celebra el 750 anys de la concessió, per part del rei Jaume I de la Carta Pobla, aquesta Carta donava a  Vilanova la capacitat de transformar-se creixent en un municipi independent dels senyors feudals i formant part de les ciutats directament regides pel Rei. Per tant no és impensable que ja des d’aquells moment al nucli fundacional de la ciutat s’exercís alguna mena de comerç i tot comerç és principi de possibles exposicions i fires. Cert és que tot deuria ser a una escala mínima perquè haurien de passar molts anys fins el 1358 en que un altre rei, Pere III, concedí a la nostra ciutat el privilegi de la celebració d’un mercat els dimecres i a més garantia la seguretat dels que hi anaven i venien.

I com que al història és una llarga línia interrompuda la Fira anirà creixent, especialitzant-se, passant moments dolents, desapareixent i ressuscitant. I en cada Fira un bon observador copsarà quins sectors de la ciutat funcionen raonablement bé, o quin pateix una certa crisi i quins han desaparegut i amb poques possibilitat de tornar a ser presents en una mostra del que la nostra ciutat pot oferir.

Els més vells -deixem-ho en grans- recorden les gallines, els pollastres, les vaques, els bous, els cavalls i les ovelles com uns elements substancials de la fira, després, la producció industrial era potent i la mostra ho demostrava tant quantitativament com qualitativa amb el que s’exposava, i encara va arribar el temps de les immobiliàries i molta gent sortia de la fira potser amb un pis comprat, la vida hipotecada però li havien regalat un globus, o també podies adquirir les millors assegurances del món que sense llegir la lletra petita firmaves i ja t’ho trobaràs. Més endavant els serveis han anat dominant l’economia i es demostra amb la seva presència al llarg i ample del recinte firal. I potser, potser ara el sector primari -les ovelles no cal- podria tenir una presència testimonial però de qualitat.

Mirar pel retrovisor et porta una col·lecció d’imatges molt diferents, algunes d’esgrogueïdes et mostren una Fira diferent cada any. Això sí en totes el personal va ben mudat, és un dels dies que a la nostra ciutat els d’aquí i els de la “comarca nos visita” es muden i fins hi ha qui no pot deixar passar la fira sens estrenar una peça de roba.

Ara que no fa fred, hem deixat de tenir la fira com el dia en ens posàvem l‘abric o ens abrigàvem de debò. Després suàvem molt, però era el moment de mostrar que havíem fet el canvi d’armari i anàvem de pet cap a l’hivern.

La fira amb tots els seu elements és un mirall de la ciutat, del seus sectors productius però també dels deus habitants i les seves voluntats i desigs.

Generar un moviment de gent amunt i avall, un exercici de socialització, de divertiment pels més petits i també és el moment de fer recapte de mil i un fulletó de propaganda que després llegirem o senzillament llençarem directament a la brossa. Recordem amb una certa enveja aquells temps que a més de publicitat et donaven obsequis més sofisticats. Temps era temps!

La fira és també un element per conèixer, xifres, estadístiques, volums de venda, nombre de visitants, xifres... però més enllà d’això hi ha aspectes més personals i humans, com la curiositat, la il·lusió, l’ocupar el carrer, la xerrera, l’intercanvi i la transacció de paraula.

Però la Fira hauria de ser futur, també una invitació a la ciutat a veure les possibilitats dels seus sectors econòmics, industrials, de projectes que des de les institucions poden marcar el desenvolupament de la ciutat en els propers anys i també de com els serveis poden millorar la qualitat de vida a Vilanova.

Fer servir la història per conèixer el present és interessant però sens dubte el que cal es pensar en un futur millor i d’això també hauria d’anar la Fira de la ciutat, perquè sempre ha sigut un bon aparador de les potencialitats de la ciutat i de la projecció territorial que cal anar millorant cada any.

Aprofitem-ho!

P.S. Alguns lectors d’aquestes notes recordaran que a la Fira a la cantonada  Rambla-Francesc Macià (abans Rambla del Caudillo, carrer general Yagüe, ecs!, toca fusta) hi havia una magnífica tómbola crec que pintada de groc a benefici de l’Hospital de Sant Antoni que organitzava, animava i amenitzava l’incombustible Sr. Serra i el seu amic Lalo. Ara ja no n’hi ha de tómbola però si hi haurà un estand, la plaça Ricard, de la Plataforma pel  Nou hospital comarcal del Garraf a Vilanova. Res, només cal acosta-s’hi i signar el manifest... tants anys i així seguim.