Temps de fira (i II)

La setmana passada en unes primeres notes sobre el Temps de Fira, parlàvem de que en aquestes diades festives tenim -és un plural intuïtiu- la temptació de posar el retrovisor i guaitar les anteriors fires amb les imatges corresponents que ens han generat algun record o algun moment transcendent per nosaltres, però també hi ha unes imatges, uns fets que al llarg de la història de la fira han tingut ressò i que d’alguna manera han tingut un protagonisme col·lectiu.

Si ens posem en mode retrovisor llarg ens situem a la fira de l’any 1976, prop de cinquanta anys enrere. Encara no feia un any de la mort del dictador i el panorama democràtic s’albirava però no es concretava. Un seguit de lleis que retallaven alguns del drets salarials i l’augment del cost de la vida van fer que els sindicats convoquessin vaga genera pel 11 de novembre. El mateix 11 a Vilanova hi havia Fira. I com es pot suposar la vaga va interferir en el desenvolupament del certamen. Però vist en perspectiva, el que va passar i com va anar, es pot afirmar que el conflicte el va generar la guàrdia civil i no pas els manifestants que van sempre tenir una actitud pacífica a l’entorn de la fira i dels seus expositors.

Els treballadors de Pirelli van seguir la convocatòria de les centrals sindicals i des de primera hora ja no treballaven i marxen en manifestació cap a la Plaça de la Vila. Allà llencen eslògans sobre la situació social i política mantenint-se però de manera pacífica i sense cap mena d’aldarull. Però quan arriben els treballadors que venen en marxa des de la Fisa la guàrdia civil carrega contra els manifestants i hi ha uns moments de certa tensió i perill, gent corrent, fugint esporuguida de l’atac sense advertiment per part dels “civils”, alguns amb autèntic acarnissament com el brigada que els manava que destil·lava una mala llet malaltissa que es veia a distància. Sona algun tret al carrer Caputxins, una salva de fogueig però això encara incrementà la por de la gent que se’n va Caputxins amunt... Hi ha reagrupament de forces i al migdia tornen els manifestants a la plaça reclamant la presència de l’alcalde Piqué. Aquest no es deixa veure. La resposta a la demanda és una nova càrrega de la guàrdia civil per dispersar els manifestants que fugen entre els estands de la fira.

Tensió i alta. Els organitzadors de la fira sospesen suspendre la Fira.  S’organitza el comitè de negociació amb l’ajuntament que presidia Josep Piqué, perquè alliberessin els detinguts entre ells Jaume Casanovas i José Toledano... Finalment a les 9 de la nit els detinguts van ser alliberats, però durant tota la tarda l’ambient a la plaça de la vila és crispat, es podia tallar amb un ganivet. La Fira va seguir, els fets van generar la solidaritat de la població i segurament Josep Piqué en no sortir quan els manifestants li reclamaven va perdre bona part del seu crèdit polític. Dos anys més tard encapçalant l’UCD trauria tres regidors... un fracàs. Jaume Casanovas, detingut aquell dia, era proclamat alcalde. Justícia poètica potser?

Amb el retrovisor a mitja distància ens situem ara ha fet 25 anys, a l’any 1999 durant la fira es signava la Declaració de l’Eix Diagonal que entre d’altres coses deia D'altres aspectes remarcables com la situació geogràfica i la posició de cada municipi en relació amb els eixos viaris de Catalunya, l'oferta d'estudis tècnics a Manresa i Vilanova i la Geltrú, la puixança del sector serveis i el comerç, la recuperació dels espais històrics, la millora de la competitivitat, les iniciatives per l'ocupació i la promoció exterior acompanyada de la tendència a la singularització com a espais de cultura i oci (Manresa / llegat de San Ignasi de Loiola i fira d'espectacles d'arrel tradicional; Igualada / ciutat de l'aire, la música i el teatre infantil; Vilafranca del Penedès / tradició festiva i cultura del vi i el cava; Vilanova i la Geltrú / tradició festiva i patrimoni del segle XIX ) són actius que donen força a l'àmbit territorial de l'Eix Diagonal i el poden situar a l'avantguarda de la Catalunya del segle XXI. 

A les portes d'una nova era plena d'incerteses i esperances - amb canvis i transformacions que es produeixen de forma accelerada - Catalunya necessita, més que mai, disposar d'una xarxa de ciutat forta i plural, que estructuri el territori i porti la innovació i el creixement a tots els punts del país. Per aconseguir-ho, caldrà estimular la creació de noves radialitats, capaces d'unir i crear dinàmiques pròpies entre les ciutat i els territoris, unes relacions directes que siguin, alhora, complement i alternativa al la fortíssima centralitat que exerceixen Barcelona i la seva àrea metropolitana.

Els alcaldes de Manresa, Igualada, Vilafranca del Penedès i de Vilanova i la Geltrú van signar un document de compromís de millorar i augmentar les relacions entre els territoris i estimular projectes econòmics, socials i culturals  amb interès comú. En un acte a l’Ajuntament de Vilanova el recentment traspassat Francesc Puig Rovira va fer una conferència en la que destacava la possibilitat de que els territoris actuant conjuntament milloressin les seves capacitats econòmiques. Els experts assenyalaven la necessitat de millorar la mobilitat entre les quatre capitals d’aquí la reivindicació de l’Eix Diagonal que convertida en la C-15 i després d’anys de dubtes per part d’alguns consellers es va fer realitat. El cert és que més enllà de la carretera -que ja és molt- no han quallat masses més projectes però creiem que va quedar un cert pòsit en la recerca de la complementarietat entre les ciutats per poder projectar les seves potencialitats.

Era la fira del 1999.

I encara amb una mirada retrospectiva més curta es plantem a la Fira de l’any 2012, és a dir, just fa una dotzena d’anys. A la Fira es presentava el Manifest Fundacional de l’Eix Diari, la publicació digital que recollia l’herència del Vilanova Digital i es posava al capdavant de les noves tecnologies de la informació al territori.

Era i és un repte grandiós amb l’allau d’informació que avui corre per les xarxes saber trobar amb professionalitat i amb ambició informativa el to i les formes adequades per arribar cada cop a més gent. I l’Eix al llarg d’aquets anys ho ha fet entomant el repte d’emprendre una aventura empresarial, en aquest cas editorial, a càrrec d’uns professionals del periodisme que han aconseguit la rigorositat i no abandonant mai de la proximitat. Un diari que ha permès que al nostre territori hi hagi la possibilitat d’expressió plural i diversa i d’opinió lliure.  Si fa vint-i-cinc anys la declaració de l’Eix Diagonal demana accions sobre el territori L’Eix Diari, ha esdevingut una eina imprescindible per la cohesió del territori del gran Penedès.

Un territori el conformen moltes coses, des dels referents culturals fins el paisatge, passant per les estructures econòmiques i la cohesió social. I els mitjans de comunicació veraços ajuden, sens dubte, a fer possible referents compartits.  

Sense premsa lliure no hi ha democràcia L’Eix és avui un referent per la seva qualitat contrastable, pel seu compromís amb el territori i per la necessària proximitat. 12 anys ja. Per celebrar-ho.

Tres fires distanciades en el temps tres records retrospectius. Ho dèiem, cadascú en cada fira hi trobaria el seu referent, els seus records més personals. I com més anys passin més referents, obvi, però a vegades no en som conscients fins que no mirem enrere, sense massa nostàlgia, només per aprendre una mica dels errors comesos i també, com no, de l’experiència acumulada.