Lamentar-se sí, analitzar els fets també

Una bona amiga envia a un grup a través del WhatsApp uns versos del poeta andalusí Ibn Jafaya (Ibn Khafāja en altres grafia) en versió en llengua valenciana.

UNES ATRES INUNDACIONS EN ALZIRA

He tornat a Alzira

entre el tro que estalla en el meu oït

i la pluja que assota els meus muscles,

com un au paralisada per les aigües

els pollets del qual estan en el niu,atormentats,

veent com se cauen els murs

baix el pes continu dels nubols.

LA RIUADA

La mar de la riuada,

ones de fanc;

el cel, generós en llagrimes;

els edificis, enderrocats,

humiliats com a catius

davant del tira.

I afegeix un comentari molt clar i després de prop de mil anys i encara no hem aprés...

I és ben veritat. L’experiència acumulada durant anys i desgràcies cícliques no ha evitat el major desastre de la història contemporània al País Valencià i a la resta de l’estat. Més d’una setmana llarga i encara les dades del desastre en tota la seva magnitud són incertes, parcials. La realitat però és evident, mort, destrucció, desesperació, desolació, patiment, indignació lògica i pèrdues infinites.

La tardor ens l’ha jugada i la imprevisió també.  

Inenarrable el que ha passat al País Valencià, tota la violència de la natura s’ha

desfermat en forma de pluja. Les torrentades han arrasat tot el que han trobat, no han respectat ni vides ni hisendes... I contra el desfermat ímpetu de la natura poca cosa és possible.

Una maleïda DANA, i la prepotència humana de molts anys ocupant tots els espais per construir fins a les lleres de les rieres i rambles sense fre. Ho deien les àvies, no et facis el niu prop del riu.

La força de la natura és a vegades imparable però també hem de ser conscients que la petjada que hem anat deixant els humans segurament fa que no es pugui minimitzar aquest impacte. Fa temps que els experts assenyalen que grans zones construïdes, en els moments de les vaques grasses de l’expansió immobiliària en zones inundables són un potencial espai d’enorme perill.

Al País Valencià hem pogut constatar com les prediccions sobre un potencial desastre s’han malauradament complert.

I ara, uns quants dies després encara estem consternats amb la lectura de les noticies que ens arriben del País Valencià i unes esgarrifoses imatges ens van il·lustrant de com és la magnitud del desastre.

Dolor, còlera, por, de molta, massa gent que ho ha perdut tot i que es senten totalment oblidats davant una inicial balbucejant resposta per part de les administracions que farien bé de deixar la picabaralla per més endavant -si cal, clar- i ara ajuntar esforços i menys declaracions grandiloqüents, menys visites inútils, i sí més efectivitat, diligència i recursos per ajudar i portar consol i recursos a les persones i a repensar com cal fer la reconstrucció atenent a l’experiència que ens hauria de portar aquest situació nefasta que han viscut al País Valencià i que ens ha afecta a tots.

Cert és que cal manifestar i fer palesa la crítica contundent si a l’administració li ha mancat prevenció, avançar-se al desastre i després no respondre amb l’eficiència i rapidesa necessària com sembla que ha passat inicialment. Ara, i en contraposició cal elogiar l’esforç de molta gent anònima que s’ha posat a disposició voluntàriament per ajudar en el que calgui. Sempre hi ha la cara i la creu.

Caldrà filar molt prim un cop s’hagi restaurat una mínima normalitat per fer-se preguntes, obligades, imprescindibles, pertinents i intentar trobar respostes responsables i versemblants. Quantes més se’n facin anirà millor. Trobar i indicar errors i mancances per la manca de previsió i qui són els responsables sens dubte, però per damunt de tot el que caldria és aprendre del que s’ha fet malament durant molts anys. L’experiència ens hauria d’ajudar a evitar que en el futur pugui tornar a passar un desastre com aquest. Els hi devem a les persones que ho han perdut tot fins la vida en alguns casos.

I segurament s’haurà de treballar en la prevenció i millorar els recursos i els sistemes d’avisos i potenciar l’autoprotecció explicant i donant pautes segures per la ciutadania i també òbviament s’hauran de revisar els mètodes i procediments per activar les ajudes un cop els fets han succeït. El risc zero no existeix però minimitzar els impactes de situacions potencialment desastroses és una obligació de les autoritats. Això és indiscutible i per tant s’han de posar els recursos necessaris i adequats per poder-se portar a terme amb efectivitat i activar-los en el moment precís.

És evident que l’impacte mediàtic ha estat enorme, és bo que es doni la informació amb claredat i sense matisos sectaris, una bona informació ajuda a comprendre què ha passat perquè ha passat i que podem fer perquè no torni a  passar. Coneixem dades que fan pensar en una certa descoordinació, retard en la presa de decisions i absències inexplicables. Però escoltar alguns dels habituals tertulians amb la seva omnipotència i omnipresència esgota una mica  i et fa pensar que ells haurien de dirigir el país una estona i a veure si ho farien millor.

País Valencià, dol enorme, solidaritat immensa, indignació continguda i comprensible i, avui per avui, amb tot el que queda per fer cal seguir aportant tot l’escalf possible, recursos que pal·liïn en el possible la dissort, les pèrdues, algunes irreparables.

Sense oblidar això, ja hi haurà temps per buscar errors, ineptituds i responsabilitats.

Ara, primer ajudar i resconstruir.