Al jardí del poema

Sens dubte la imatge del jardí és una de les més potents dels nostre imaginari col·lectiu. El jardí remet a un estadi de felicitat perduda i sempre buscada que es troba en aquest espai bíblic: el Paradís d’abans de la Caiguda de la humanitat, que escric amb majúscules per la seva transcendència que podem imaginar fins i tot de manera científica: l’energia lluminosa de la vida immortal entrant en la matèria obscura i moridora, si bé sempre en queda l’espurna, que alguns en diem divina i, per tant, també immortal per la seva mateixa naturalesa.

Des de la talaia dels seus anys, i de la intensitat i fecunditat de les experiències viscudes tant en l’àmbit vital com en l’àmbit de la vida laboral i intel·lectual, Juan Antonio Masoliver Ródenas ha escrit a bastament sobre el paradís de la infantesa (que situa al Masnou, on amb la seva família passava llargs estius), aquell temps que ens sembla sense temps fins que despertem a una realitat, la moridora, que hi xoca frontalment si bé trobem consol en l’amor, preludi d’un paradís de goig i d’alegria, que en la seva faceta més carnal s’expressa en el sexe. Aquest aspecte més sensual sobresurt sempre en tota la poètica de Masoliver Ródenas, com qui s’agafa a un ferro roent, cremant-s’hi ni que sigui amb la imaginació, com ara es dona en alguns dels poemes d’En el jardín del poema: «Subo por la escalera de caracol/ por si alcanzo a ver/ las pantorrillas de Lucía...»

La imatge de la pujada per una escala de cargol –imatge microscòpica de l’ADN, com la ciència ha descobert- no és innocent, i també perquè qui mira amunt ho fa des d’a baix en aquest desig, conscient o inconscient, d’elevació al cel que l’espera, i on la figura que vol trobar en aquest Paradís és la de Sònia, figura real en la vida del poeta i que encarna l’amor pel qual sempre sospira. Tem l’absència de Sònia en tot temps, el poeta, perquè tem que l’abandoni l’amor en les hores futures en què la mort intuïda ja comença a fer-se present: «¿Moriré sentado, de pie, en la cama?/ ¿Quien estarà a mi lado? (...) ¿Volveré a verte en algun lugar del universo?».

Les referències concretes al jardí del Masnou, al Paradís mític al qual retornar després del pelegrinatge vital, a l’amor en la figura de Sònia i a la mort futura que encalça a tot el que és mortal en nosaltres, si bé incerta en la seva hora i en la seva configuració, es troben en la paraula poètica d’El jardín del poema, una imatge del poema com un jardí que, com tot en l’existència, té un doble vessant: el concret i el transcendent, el real i el simbòlic, el físic i el metafísic, que tan bé es mostra en els quatre versos que clouen el conjunt: «Sigo a mi ángel de la guarda [Sònia]/ hasta las puertas del Paraíso/ al que no puedo entrar/ porque estoy vivo».