Qui guanya?

La convocatòria de les militàncies de dos partits polítics (ERC i PSOE) per ratificar o refusar una determinada decisió dels seus dirigents. Allò que els “eufemístics” qualifiquen com la suprema manifestació de la democràcia. La votació.

En el cas de Esquerra Republicana de Catalunya, per renovar la cúpula dirigent del partit, i en el cas del PSOE, per ratificar la que en aquests moments mana a Ferraz. Amb la diferencia afegida que en el segon cas també s’han valorat propostes, nomenaments i fins i tot cessaments com el del màxim dirigent del partit a la comunitat de Madrid, el dimitit Juan Lobato, per tot l’afer referent a les actuacions del company sentimental de la presidenta de la Comunitat de Madrid, la popular Isabel Diaz Ayuso.

La solució d’ambdues incògnites ha estat, però, diferent. Perquè, d’entrada, els mètodes emprats per conèixer la voluntat dels militants han estat diferents. En el cas de ERC tot ha anat per via telemàtica. Amb una votació per correu electrònic de les tres opcions que s’havien presentat i que ha acabat en un passi a una segona volta en la que competeixen només les dues opcions més votades. La que lidera Oriol Junqueras (Militància Decidim) i la que encapçala Xavier Godàs (Nova Esquerra Nacional). Deixant fora de la lluita pel poder a Helena Solà (Foc Nou), la tercera en discòrdia. I deixant la solució definitiva en mans dels vuit-cents i escaig militants que, d’aquí a quinze dies, hauran de donar el seu vot definitiu un cop alliberats els contendents del mínim del 50% de vots que es necessitaven.

I aquí comencen les objeccions, reflexions o com li vulgueu dir, sobre la validesa o bondat del sistema. Perquè els 824 vots de Foc Nou, en aquesta votació, aniran a un dels dos grups que concorren, però amb la temptadora i reiterada idea de passar en bloc a la Nova Esquerra Nacional, deixant fora al guanyador de la primera consulta, Militància Decidim. Un canvi que força el natural repartiment que hi hauria d’haver dels 824 vots esmentats i al que alguns poden tenir la temptació de recórrer si el resultat final no els és favorable.

El cas és que, sigui quin sigui el resultat, segur que no serà, per més que es digui, un element pacificador de la situació de tensió que viu des de fa uns mesos o anys, Esquerra Republicana de Catalunya.

En el cas del Partit Socialista Obrer Espanyol, la cosa ha anat força diferent, tot i que el resultat final deixi les coses en un escenari tant incert com l’anterior. Els militants que han pres les decisions amb els seus vots, per començar, no eren tots. La democràcia telemàtica encara no ha arribat a aquestes formes de poder tan àmplies on tot és possible. Només cal, en aquesta mateixa tessitura, pensar en tot el joc de tweets, notes de premsa i notari que ha envoltat el cas de Juan Lobato fins el moment de la seva dimissió i corresponent absència del Congrés de Sevilla.

I si el cas d’Esquerra Republicana motiva comentaris malintencionats o una mica provocadors, imagineu el que tot això pot generar ara que les votacions dels militants “interposats” triats probablement en raó del seu càrrec intern, ja han tingut els seus efectes. No deixa de ser significatiu que el PP i el seu alter-ego de Vox hagin alçat el seu to de veu i de crítica acusant al PSOE que ara mana, de tots els mals de la nostra societat, convidant-lo a deixar el poder i convocar unes noves eleccions que canviïn el panorama polític espanyol.

Sempre i quan el tema del finançament català que ha passat pel congrés de Sevilla de puntetes i com a moneda de canvi, no enverini l’ambient en els propers dies, i els sectors crítics del partit de Pedro Sánchez no decideixin passar a l’acció i demostrar qui podia haver guanyat – o com a mínim embolicat- el congrés socialista d’aquest cap de setmana.

Que qui mana, no és sempre qui dona la cara.