De pessebres, pastorets i polèmiques (interessants, o no)...

De menuts fer el pessebre era tot un aconteixement, un ritual il·lusionant que anava des de treure la caixa amb les figures fins anar a buscar molsa a algun indret conegut en algun racó de la muntanya, i hi afegíem algunes branques de bruc o de mata que feien uns arbres molt xulos. El dia de la plantada del pessebre també seguíem un procediment força pautat.

Primer, com hem dit, treure la caixa de les figures i dels materials necessaris, les figures les anàvem desembolicant amb molta cura dels papers de diari en que les havíem embolcallat un any enrere, les figures del naixement, els pastors, el capellà amb paraigua a peu o dalt d’un burret, el pou amb la senyora que poua l’aigua, el caçador, els pastors a l‘anunciata, el pescador, un riu o una bassa amb un paper pintat de blau i vidre o amb un petit mirall, els reis encara lluny que fèiem avançar cada dia fins a postrar-se davant el nen Jesús el dia de reis i no podia faltar el caganer que en mig de rialles el posaven en un lloc discret però visible però també en ocasions anava canviant d’ubicació...

Crescudets ja, i pares, vam seguir amb la tradició de fer el pessebre com seguíem altres tradicions. Es convertia en un ritual de transmissió generacional.  El fèiem en un espai més reduït i ja amb alguns elements prefabricats, manteníem l’essència amb el naixement i la corrua de pastor que feien ofrenes, alguna figura ja era de fabricació xinesa, però vaja encara existien (i existeixen)  les de fang que conservàvem amb devoció. Menys molsa, era més cara, però arbrat divers, i encara havíem plantificat un desert com espai pel naixement. La platja era immensa i agafar una mica de sorra era encara permès i s’hi afegien noves figures que ens indicaven quins eren els personatges d’animació importants del moment, l’abella Maia, algun component de la família Simpson, i potser el Capità Garfi i el Jordi Culé... en fi no molestaven i donaven un toc d’actualitat. Eren benvinguts. El pessebre venia a ser una representació de la cançó “Qualsevol nit pot sortir el sol” de Jaume Sisa

I encara ara ens toca fer la beneïda funció de ”pessebrista” casolà amb les netes, que de fet ja són elles els que engiponen el naixement, els pastors, els reis que van avançant lentament i també algunes novetats de ninotets de nova trinca, algunes princeses de Frozen, el Mic, algun jugador famós del barça (el Messi desterrat) i això sí el caganer pren més protagonisme ocupant espais diversos.

Res, que ens ho passem bé i no creiem que discriminem a ningú, simplement tirem de tradició, de repetició d’un acte que han fet moltes generacions de darrera nostre, amb els afegitons que ens agraden... I a seguir. Ara la molsa és espècie protegida (1) i no es pot agafar, doncs ens reinventem amb alguna cosa, el galzarà tampoc es pot collir, doncs res, no passa res hi posem altres arbres minúsculs... Imaginació i endavant!.

I cada cop quan arriba aquest temps -i ja cansa una mica- la premsa i les televisions estan a punt de potenciar la innecessària polèmica a l’entorn del que fan a Barcelona, ara un estrella al mig de la plaça de Sant Jaume (a mig país sembla que el guia un estel), però no ens enganyem l’estel és peça clau en el pessebre perquè indica la direcció que han d’agafar els pastors i els reis per arribar a Betlem, i un pessebre a dintre de l’ajuntament, preservant diuen la neutralitat (falsa) del carrer. Polèmica inútil i innecessària com hem dit, no cal llançar-se els plats pel cap perquè hi ha arguments vàlids arreu que poden defensar fer el pessebre i altre per no fer-lo, però hi ha una continua evolució i canvis subtils que permeten també llençar missatges interessants en la mateix confecció del pessebre. Val la pena llegir l’article del vilanoví i un dels majors experts, al meu modest entendre, en pessebrisme com és l’Enric Benavent. Escrivia fa un dies al Periódico un article del que destaquem els fragments següents: Més enllà de la seva dimensió religiosa, el pessebre és una expressió cultural fonamental. Com a representació d'un dels mites d'origen de la nostra cultura, mereix ser preservat, reinterpretat i actualitzat. Per això, diverses entitats treballen per a aconseguir que la UNESCO ho declari patrimoni immaterial de la humanitat. Aquest seria una fita que reconeixeria el seu valor simbòlic i artístic, no sols com a tradició religiosa, sinó com a fenomen cultural universal. Els pessebres de la plaça de Sant Jaume no eren només una provocació artística; complien la funció de mirall de la societat que ens envolta, una societat diversa, canviant i viva. I aquesta és potser la millor manera de mantenir viva una tradició: fent-la créixer al ritme del món que la sosté.(2)

Doncs això evolució sobre la base d’un missatge primigeni universal. Però en mig de la falsa polèmica capitalina encara hi ha una altre vilanoví, el Josep Maria Porta, que està treballant en el pessebre de l’ajuntament de Barcelona, que explicava en una entrevista, també al Periódico, algunes reflexions de fons sobre el nou pessebrisme. Feia una interessant reflexió sobre el fet que es  vulgui eliminar el pessebre per presumptament no ofendre a altres religions (molt presumptament). El problema el creen els que pensen que els immigrants tenen res contra els pessebres. Jo soc de Vilanova i la Geltrú, hem fet un pessebre a la plaça de l’ajuntament d’allà. Recordo una família immigrant fent fotos del pessebre perquè sentien que els representava: anaven vestits com ells i enviaven les imatges a la família al seu país, el Marroc o on fos. Els veïns marroquins de l’associació a Vilanova eren els primers en visitar el pessebre. Molts d’aquests conflictes els crea una altra gent, no els immigrants. El pessebre reflecteix situacions que resulten molt familiars als immigrants. La fugida a Egipte per a nosaltres és un quadre, per a ells és una cosa viscuda: han hagut de marxar de casa en pastera, alguns fugint de persecucions. Els nens que estan morint a Gaza: és la matança dels innocents que ordena Herodes. ¿Volem més actualitat? (3)

Bé, polèmiques apart si cal recalcar que l’escenificació del pessebre és una revaloració de les tradicions que fem al llarg de l’any amb festivitats que ben segur algunes d’elles també tenen arrel religiosa i no ens fem planteigs tan primmirats. Per tant no val la pena reproduir la polèmica cada any. Amb un m’agrada o no m’agrada acabem amb la qüestió.

I ja que parlem de pessebres també explicar, un altre vilanoví (recoi els vilanovins dominen això del pessebre!!) l’Eloi Roca ha estat seleccionat per presentar un “diorama” al Vaticà en la setena edició dels 100 pessebres que  s’exposen a la plaça de Sant Pere del Vaticà, que es fa del dia 8 de desembre fins al 6 de gener a la mateixa plaça de Sant Pere de la Ciutat del Vaticà. L’obra de l’Eloi Roca titulada El decans del Nen Jesús. (4)

Però no cal anar tant lluny l’Associació Pessebrista de Vilanova i la Geltrú cada any ens ofereix una magnífica exposició de diorames al seu local i a la mateixa Plaça de la Vila fan el pessebre de la ciutat. Treballs ben formulats, imaginació, inventiva, creativitat, domini de la tècnica i recreació d’escenaris diversos i emblemàtics. Petites obres d’art que val la pena admirar-les.   

Podria semblar aquesta repetició anual una rutina sense esperit, es podria acabar caient en una repetició sense ànima d’un fet, però no fer el pessebre posa d’actualitat no sols una tradició ja gairebé mil·lenària sinó que també vol aportar valors positius que venen de lluny i actualitzats al moment que vivim  d’avui tenen encara sentit.

Fugim de polèmiques estèrils, no creiem que fer una pessebre pugui ferir cap sensibilitat i si és així és que alguna cosa no va bé i no és precisament el pessebre. En fi, propera parada Els pastorets.

(1) Val la pena llegir l’article Desembre, de Narcís Comadira. Diari Ara 07.12.24

(2) El pessebre de la plaça de Sant Jaume: tradició, transgressió i evolució cultural. Enric Benavent. El Periódico. 02.12

(3) Josep Porta: «Un pessebre reflecteix situacions molt familiars per a un immigrant» El Periódico 01.12.24

(4) El pessebrista vilanoví Eloi Roca exposarà al Vaticà. Eix Diari. 05.12.24