Geometria variable

La situació política de l’estat espanyol no para de posar en evidència la seva complexitat, especialment en la relació del teòric govern central (amb competències en tot el territori) i els dels que ja fa força anys vàrem definir com “governs autònoms” i als que vàrem transferir una colla de competències que potser -el temps ens ho està demostrant- calia haver reflexionat i articulat una mica més abans de donar-hi llum verda i amb ella, capacitat d’evolucionar pel seu compte i risc de forma més o menys solidària.

Perquè el pas als mossos d’esquadra de les competències de ports i aeroports combinat amb l’entrada dels cossos estatals en altres àmbits de la governança, semblaria demostrar que hem estat funcionant durant quasi bé cinquanta anys amb una sabata i una espardenya. O que ara s’ha posat damunt la taula aquest tema -hipòtesi no descartable que alguns denuncien- s’hagi buscat fer la guitza als contrincants que reclamen la resolució del problema, evidenciant de passada les discrepàncies existents entre ells amb la reforma de la llei d’impostos energètics que ha arrenglerat a Junts amb el PP i el PNV, mentre per altra banda es va desdibuixant la separació que fins ara es donava per evident entre els cossos centrals i els autonòmics. I clar, en el cas de Catalunya i Euskadi, renunciar a uns cossos de seguretat “identitaris” és una purga de mal empassar. Tot plegat, una estratègia centralitzadora que segur podríem detectar també en altres àmbits. I tot plegat, al meu modest entendre, conseqüència del pluripartidisme imperant.

Perquè, com ja he dit altres vegades, el bipartidisme té l’avantatge del tradicional “caixa o faixa” que permet posar a tothom, agradi o no, en un dels dos bàndols en què es divideix el país. Però quan les opcions el superen, essent més de dues, la cosa es pot complicar. Perquè en el cas que no hi hagi ningú que superi el 50% dels vots (i per tant guanyi sense pal·liatius) son possibles situacions en què la victòria resulti relativa, amb varies opcions. Un hipotètic empat a 33,3% de vots entre A, B i C pot acabar amb una coalició AB, una segona entre A i C o una tercera de B i C, totes tres amb un 66,6% dels vots. A qui proclamem guanyador?

Cert que en un hipotètic cas de A=40%, B=30% i C=30%, el primer podria reclamar més dret a guanyar i governar, però sense la benedicció mínima d’un dels altres dos, en forma d’abstenció, no hi hauria massa bacallà a tallar.

L’actual situació espanyola no és altra que aquesta. Agreujada per un costat per l’existència d’un nombre major de “bàndols” que genera un ventall més o menys gran d’opcions possibles de govern, i per l’altra per la disparitat de posicions d’aquests grups enfront els diversos problemes que cal afrontar i resoldre, que dona peu a unes opcions que canvien la distribució d’afinitats segons el tema que es toqui, convertint així qualsevol combinació possible de partits en un gegant amb peus de fang.

Una situació que, mentre les converses i negociacions son bilaterals, pot donar la sensació de progrés, però que quan s’encara la seva globalitat, com en el cas dels partits catalans amb Madrid, salta pels aires. Amb Junts tirant en una direcció i posant les seves línies roges, i Esquerra Republicana empenyent en una altra de la que els ex-convergents no volen sentir a parlar.

No és doncs d’estranyar que la ciutadania acabi percebent aquestes contradiccions i, si no té algun interès especial, es decanti per veure passar els estels o recuperar el seu interès per certs temes poc seriosos. La vida son quatre dies i, quasi sempre, amb un en el que plou.

La darrera enquesta d’intencions de vot, per demostrar-ho, ha rebaixat les expectatives dels partits majoritaris en uns quants punt. Pocs encara, però que tot i això, compliquen encara més unes properes eleccions que un espectador aliè recomanaria fer quan més aviat millor, esperant que la cosa millorés. Fet que, pel que sembla, no es produirà.

La geometria variable lliure, pel que anem veient, és una pràctica poc recomanable. Desperta els totalitarismes. No ho creieu? Doncs ja veurem que passa a França i Alemanya.