Pensaments impurs

A no consentiràs pensaments impurs (Fragmenta) la filòsofa Sira Abenoza (Igualada, 1980) hi desenvolupa la tesi que aquesta ordre de vigilància, tant dins com fora de nosaltres, planteja un mandat difícil de practicar pel fet que pensar vol dir pensar lliurement i, per tant, també de manera equivocada, maldestra, impura. Al capdavall, humana.

El novè manament: «No consentiràs pensaments impurs», exhorta, doncs, a un impossible en tots els àmbits de la vida humana començant pels pensaments impurs els quals, però, van més enllà d’aquella religiositat estreta, d’aquell catecisme obsessiu que en els meus anys joves condemnava el sexe fins a estrafer-lo: tot era pecat, i, per tant, també pensar-hi, quan, de fet, no hi ha altra cosa, en el món del relatiu, que pensaments impurs per com res no hi és perfecte. Perfecte només ho és l’absolut –Déu- i en tant que absolut inimaginable en la nostra imperfecció que, no obstant això, aspira a la perfecció mercès a l’impuls d’aquella llum que centelleja en la foscor per dir-ho amb una imatge poètica, o l’espurna divina que brilla al nostre interior, per dir-ho en sentit espiritual. En sentit biològic no oblidem la lliçó de la mateixa natura: un infant hi passa nou mesos, en la foscor del ventre matern, abans no ix a la llum, i el mateix podem dir de la llavor que germina al si de la terra fins que reverdeix.

Tot en la condició humana demana mesura: una obsessió per la perfecció pot conduir-nos a la neurosi en l’ordre de la salut mental, en l’ordre moral pot portar-nos a puritanismes i repressions, i en l’ordre social i estètic al menyspreu per la pobresa, pels defectes corporals, per les malalties i fins i tot per la mort, que en la seva fisiologia és la màxima expressió de la decadència del cos.

Episodis històrics amb conseqüències nefastes i dramàtiques per a la vida humana ens alliçonen sobre la desmesura en la concepció de la perfecció d’unes races per damunt de les altres, d’un color de pell per damunt dels altres, d’una religió per damunt de les altres, d’unes intel·ligències per damunt de les altres.

Pensar, que ens fa humans, ens pot fer també inhumans. Com en tot manament, i en tot moment, ens trobem sempre en una cruïlla i ens cal discerniment en l’elecció del camí partint sempre de la base d’aquella filosofia senzilla i útil que aconsella sobretot no fer mal per com fent-lo ens en fem. «La insensibilitat i la crueltat ens deshumanitza», escriu Sira Abenoza en les seves reflexions. I per veure amb claredat aquesta degradació per un moment ens hauríem de situar des de fora de nosaltres i observar-nos en un d’aquells fets en què ens aboquem a l’animalitat més descarnada, o armats amb fredor d’acer veure’ns encegats per percebre el sofriment de qui tenim al davant. Acceptant l’animalitat i la fredor que en el moment més impensat es pot apoderar de nosaltres, així com acceptant la nostra fragilitat i vulnerabilitat, tal vegada puguem adquirir la força per obrar de manera imperfecta i impura per com en som, però mercès al novè mandat acceptat de cor, obrar amb una força no mancada de la decència necessària per a poder dir-nos humans.