La poètica de l’espai

Cal celebrar l’aparició en el nostre panorama cultural de nivell l’assaig literari de referència La poètica de l’espai, de Gaston Bachelard (1884-1962), magníficament traduït al català per Andreu Gomila i publicat per d’Angle Editorial.  

En una antiga personal reflexió sobre l’espai, coordenada que podríem considerar perpendicular al temps, primer va venir l’escriptura de La casa (1994), un llibre inèdit el qual he reescrit en dues ocasions en el passat, però que encara no he volgut concloure perquè penso que em queden alguns aspectes per perfilar, atesa la importància que encara dono a aquesta novel·la que diu tant de mi. Allà és, doncs, guardada en un calaix (en realitat en un arxiu de l’ordinador), un espai on el relat és en reserva per dir l’última paraula. En segon lloc, en unes poques ratlles ja he esmentat dos espais: la casa i el calaix, centres d’interès als quals s’aproxima el geni creatiu de Gaston Bachelard en el seu inspirat llibre La poètica de l’espai, que el filòsof francès va publicar l’any 1957, i que jo vaig llegir l’any 2004 en la traducció castellana d’Ernestina de Champourcin publicada per l’editorial mexicana Fondo de Cultura Económica.

L’impacte va ser fenomenal, ja que l’estudi de Gaston Bachelard proposa acostar-se a la imaginació creativa com una via de l’ànima que s’expressa més enllà del raciocini florint de la intuïció. És per aquest motiu que la filosofia de Bachelard va pels marges de la filosofia convencional, de la mateixa manera que la poesia se situa entre el cel i la terra per dir-ho amb una imatge poètica que també té relació amb l’espai, tan poc estudiat per la filosofia clàssica i, en canvi, de tanta transcendència per a la vida humana per com la casa vindria a ser una figuració del claustre matern, on ens sentim acollits (d’aquí ve el sentiment de pèrdua que experimenten aquells que n’han hagut de fugir per força), així com la intempèrie, real o imaginada, ens immergeix en la més gran de les desolacions. Es cremi una cabana, una casa o una catedral, la sensació de desemparament és similar perquè per a la vida de l’ànima representen la mateixa cosa, si bé en consideracions religioses i culturals diferents.

Com en tots els espais que estudia en el seu llibre, Gaston Bachelard explica el calaix (o armari, cofre, etc.) en un corrent de reflexions en les quals introdueix, per il·lustrar-los, exemples d’una gran plasticitat trobats en la mateixa literatura que els humans hem creat i que al llarg del temps ens hem donat per explicar-nos en el ben entès que els humans som relat.

De Gaston Bachelard, que va tenir com a deixeble intel·lectual Gilbert Durand, l’inventor de la mitocrítica, és la cita: «El conte és una imatge que raona». És a dir: una imatge que, com en el cas de la casa, del niu o del món com a la casa de la humanitat sencera, diu tant de nosaltres com nosaltres podem dir. Així, en el seu discurs, Bachelard cita Carre-Benoît, «que atribuïa als calaixos una mena de poder màgic. “El calaix, deia de vegades, és el fonament de l’esperit humà”». I aquesta imatge tan gràfica evoca la qualitat metafísica d’aquest contenidor d’objectes amb vida pròpia, o de projectes en repòs com ara la novel·la en reserva perquè encara no ha trobat la figura definitiva amb la qual presentar-se al món. I és que el calaix també és una imatge «de la vida psicològica del secret», diu amb Bachelard, la imatge d’un rebost de la psique humana que tant dona refugi a anhels, patiments o meravelles perquè hi guarda la nostra memòria, que no és feta només d’accions sinó també de vivències de l’esperit. Imaginar i crear és també viure per com mentre escrivim, som.