Sr. Sánchez, si us plau, acabi amb tanta comèdia

Tot té un límit i en política també. El problema està en saber-lo identificar, i com no, valorar els problemes que comporta travessar el límit i abocar-te a la incertesa permanent.

Però viure sota la permanent amenaça quan governes és d’una incomoditat manifesta i tampoc aporta estabilitat. Estabilitat necessària per desenvolupar pressupostos i projectes que tinguin una incidència positiva en la societat.

Si això no és possible, mantenir un govern és crec una situació que no es pot aguantar massa temps i llavors cal posar en mans de la ciutadania el futur, que triïn qui volen al capdavant d’un nou govern.

La relació política, els pactes i els acords es fan des de la diferència, des de posicions diverses, però també requereixen una mica de confiança. Sempre hem cregut que a la política no s’hi va per fer amics, però tampoc per mantenir-te sempre en mig d’un vesper, que a més de ser incòmode, esterilitza qualsevol acció o gestió política.

Ja ho hem vist gairebé tot. Sánchez va creure de veritat -no el considero un ingenu- que amb el pas del temps, i amb el canvi que va fer de guió amb l’amnistia s’aniria forjant alguna complicitat que permetés un apropament ni que fos tàctic entre JxCat i el PSOE.

Però pel que hem vist no és així ni de bon tros i la darrera compareixença de Puigdemont en que diu que suspèn les negociacions del pressupostos amb el PSOE són una mostra més del que diem.

L’amnistia està aturada de moment pels poder judicials i els recursos del PP -que en el fons serà qui recollirà el fruits quan governi no sols no la derogarà sinó que l’aplicarà amb tota la seva extensió i lletra petita si d’això li va el tenir els vots de JxCat-.

Era molt previsible (crec que tothom ho sabia i era profecia) que JxCat un cop tingués al sarró l’amnistia no garantís absolutament res. És legítim, però se suposava que el fet de fer l’esforç i desgast polític -o si és vol de la necessitat virtut- s’obriria un nou temps amb possibilitat, si més no, de pactar uns mínims que permetessin tirar els comptes públics endavant.

Les acusacions creuades de compliments i incompliments, el festeig de JxCat  amb el PP, que s’aprofundirà, segur fan pensar que encara que governi la seva acció sigui d’una esterilitat palmària.

Es fa difícil saber objectivament quin són els incompliments, o si les demandes són superiors al que pot fer un govern amb una precarietat numèrica evident.

La darrera ocurrència va ser la de reclamar que Sánchez es sotmeti a una moció de confiança. I ho expressava així “Ha arribat el moment d'un punt d'inflexió o deixar-lo córrer per no fer perdre el temps ni la paciència a ningú". Home sincerament paciència és la que han de tenir els que cerquen acords  amb tu.

Puigdemont i la mesa del Congrés poden dir missa. Però és a Sánchez a qui correspon determinat si es sotmet a la moció. Com diu el jurista Pérez Royo: “una competencia exclusiva y excluyente del presidente del Gobierno. Jurídicamente, la libertad del presidente del Gobierno para plantear o no una cuestión de confianza es absoluta. No se puede formalizar jurídicamente una solicitud que la condicione por nadie. Se trata de una materia que no puede ser siquiera sometida a discusión

Potser el que hi ha al darrera és la por de JxCat de presentar una moció de censura si el que vol és comprometre al govern, però és el que ha de fer. Avui ho pot fer amb el PP i Vox. Si tantes ganes tenen de fer caure el govern el camí és ben clar.

En l’acord d’investidura no hi havia la clàusula de la moció de confiança, ara Puigdemont va esprement una mica més i treure algun rèdit més dels que ja té.  

Però es va produir un imponderable que potser no havien calibrat bé.

Illa va guanyar les eleccions a Catalunya. Es va trencar la majoria parlamentària independentista i això barrava el pas a la presidència a Catalunya de Carles Puigdemont, a la que legítimament aspirava i amb la que volia seguir el seu combat polític. Però les sumes ho impedien.

Va ser un cop que no esperava i que el va situar fora del joc de la presidència.

Va intentar-ho de totes maneres, fins i tot reclamant una impossible abstenció del PSC per deixar-li el pas lliure.

No ho va aconseguir.

I no ho ha paït. I és possible que d’aquí neix tot el moviment que avui es concreta demanant una moció de confiança, de difícil encaix tal i com l‘han demanat en ser una prerrogativa presidencial, apujant el llistó de les demandes, fent una forta crítica i l’amenaça permanent de despenjar-se de la majoria de govern -que jo ho fa habitualment-. I això anirà creixent.

Rebombori, fer perdre votacions no és res més que despit davant la seva impossibilitat d’haver arribat a la presidència.

I no descartem la moció de censura afegint-se al PP i Vox. I una nota marge respecte a això de la censura. Atribueixen a Josep Pla (no sembla provat categòricament) la frase que “El que més s'assembla a un espanyol de dretes és un espanyol d'esquerres”. Però en el panorama actual potser també faria fortuna dir que “el que més s'assembla a un espanyol de dretes és un català de dretes”. I després de la votació del decret de pensions i altres queda clar. A veure-les venir doncs.

Puigdemont necessita presència per poder mantenir viva la flama de la seva reivindicació.

I perquè segurament encara no entén ni assumeix amb normalitat que Salvador Illa fos investit perquè ERC el va votar i perquè ni Sánchez ni Illa van considerar, en cap moment ni els va passar pel cap, que el PSC s’abstingués i Puigdemont fos elegit, en segona votació, amb els vots d’ERC.

Estem convençuts sense cap dubte que Sánchez posa entrebancs a qualsevol negociació. I estira més, és el que passa en qualsevol negociació però si la resposta és sempre trencaré, trencaré, doncs acaba essent ja tot plegat cansat.

Sr. Sánchez fixi també una data per acabar amb aquesta comèdia d’estira i arronsa, deixi anar llast i si cal anem a les eleccions i que cadascú aguanti els seus morts.

Però parem ja.