El rostre impenetrable

Amb una peculiaritat força inusual. La de dir poques hores després, el contrari del que havia afirmat abans. Com si cada dia, abans d’anar a dormir, fes un “reset” de les seves decisions i en preparés una nova versió per l’endemà al matí.

De fet, ja només li manca ultrapassar el llindar de la barra, negant les afirmacions expressades el dia anterior. Com un Sant Pere qualsevol en ser interpel·lat per un soldat d’Herodes. Perquè una cosa és rectificar i una altra de força diferent, escapar per la tangent sense ni tant sols posar-se vermell i deixar anar una rectificació i una petició d’indulgència. O condemnar a l’oblit les afirmacions que el devenir dels dies ha mostrat com a falses o desproporcionades. Perquè, algú amb autoritat ha rectificat aquella afirmació del ja president dels EEUU de que els immigrants es menjaven els gatets i gossets de les senyores benestants del partit republicà?

I és que, naturalment, aquesta actitud de rectificar sense immutar-se -i a més sense explicar el motiu del canvi- no és el que la majoria de gent esperem dels nostres dirigents. Ni tant sols en base a la tradició, acostumats com estem a decisions mantingudes al llarg del temps i de forma tossuda. Altra cosa seria que el Trump de torn, en comptes de dictar i signar les ordres abans de posar-les en marxa, donés explicacions del que vol fer i justifiques la seva decisió abans de dictar-la i signar-la. Més que res perquè així tots tindríem les mateixes informacions sobre les que prendre una decisió. La de recolzar-la o rebutjar-la. Ara, per contra, aquesta decisió, si ho pensem fredament, es basa més en l’empatia que tenim amb el polític dictador i signador, que en la força i correcció dels raonaments i plantejaments. Una mica com aquella situació de les nostres infàncies en la que, generalment disconformes, qüestionàvem la decisió paterna per acabar rebent com a resposta un “quan siguis gran ja ho entendràs” francament descoratjador.

Però, al meu modest entendre, encara hi ha una cosa en tot plegat que és més greu. El progressiu increment del fanatisme entre la gent que està sota l’autoritat d’aquests dictadors i signadors. La resposta final del president Gustavo Petro enfront la decisió de Donald Trump de deportar a Colòmbia els ciutadans del seu país afincats a EEUU i que no tenen papers no era tant una qüestió de fons com de forma. El president colombià, presoner de la força dels ianquis, no s’estava oposant tant a la deportació i repatriació en sí, com a la forma en que es feia. Com si els colombians fossin tots delinqüents (Trump ho havia afirmat més o menys clarament) als que calia aïllar, emmanillar, humiliar i maltractar perquè aprenguessin la lliçó. Com aquells esclaus que anys enrere venien d’Àfrica a vetllar i treballar els camps de cotó de Louisiana.

I amb això -i amb altres accions tant esperpèntiques com aconseguir que Google posi als seus mapes “Golf d’Amèrica” en comptes de “Golf de Mèxic- algú creu que els Estats Units aconseguiran l’autoritat moral universal que Trump pregona a cada discurs o declaració? No veuen que la baixada d’ulls del vençut no amaga acceptació sinó que dissimula el creixement de la rancúnia? Com aquells sioux o comanxes que el sheriff de cara impassible i pistola fàcil feia retornar a les seves reserves mentre es rentaven, amb rancúnia, les pintures de guerra que els havien permès reivindicar la seva condició de ciutadans amb drets que els amics d’aquell sheriff els prenien a base de whisky i violència.

El que deia abans. Estem passant d’un món en competència més o menys igualitària i relativament honrat, on tothom té esperances de poder passar al graó superior i millor, a un món cada cop més dividit en dues “castes”. Els que es saben poderosos avui però comencen a témer pel seu futur i reaccionen per mantenir-s’hi usant totes les armes possibles, i els que van agafant consciència que el seu pou és massa profund i que, facin el que facin, no és probable que se’n surtin. Calcem-nos.