Queda encara un fil, prim, d’esperança

Els que hem viscut sota la dictadura del “generalisimo” ja sabem per experiència que és que ens governi algú per “la gracia de Dios” i a més “Caudillo de España”. Moltes vegades ens havíem preguntat perquè Déu ens havia fet una putada tant gran. Per què Déu s’havia posat al costat d’un criminal per comptes de posar-se la costat de la gent humil, de la gent corrent que pretenia viure amb pau i amb llibertat. Però no, no va fer res per esmenar-se i el dictador va morir mig podrit, al llit i ja ben gran.

Per això quan hem escoltat que en el discurs de presa de possessió de Trump en mig de fastos i espectacles després de jurar damunt una bíblia -de fet per més jurament en van ser dues- deia amb molt èmfasi i convicció "Vaig ser salvat per Déu per fer que Amèrica torni a ser gran". I ja en tenim un altre que se sent tocat per la mà de Déu, que té una personalitat messiànica. I clar ens tornem a preguntar que li ha fet bona part de la gent a Déu perquè ens torni a castigar -aquest cop lluny, però alguna conseqüència indirecta en patirem- amb un President que retalla els drets socials que s’han aconseguit a base de molts esforços dels moviments populars, sinó que, a més, inicia una persecució -no és nova i es produeix a molts llocs del món- sense cap mena de pal·liatiu contra els immigrants que no estiguin en situació legal. I per més fatxenderia en fa publicitat ostentosa amb gent emmanillada pujant als avions o l’exèrcit fent unes maniobres a la frontera amb Mèxic per intimidar a qui vulgui passar la frontera. Ja ho diem, que això de les expulsions es produeixen aquí, al costat, més enllà però persecucions tant ben planificades, pro actives, enregistrades i difoses sembla una aportació escabrosament original de Trump.

La seva presa de possessió com a 47è President va estar rodejada de la pompa i litúrgia habitual. Actes preliminars, jurament i després l’espectacle comunicatiu brutal de la signatura de les ordres executives. Anava signant i comentant en directe les conseqüències de cada signatura. Ben planificat, executat i difós.

Estava Trump en el seu món, el de les gran frases d’afirmació pròpia i dels EEUU i desmantellant qualsevol mesura que quedés de l’anterior administració demòcrata.

El seu discurs després del jurament, i ja doncs com a President, és el mateix que feia -ja ho va fer en la campanya-, és a dir explicar que estava en connexió amb Déu que li encomanava una missió: Salvar el EEUU i després la resta del món.

Però el final del dia tant agitat es va trobar amb un certa sorpresa amb algú que des de la casa de Déu li qüestionava alguna de les seves decisions que li posava una pedra a la sabata. En la cerimònia que tancava els actes de la nominació presidencial, una celebració religiosa que oficiava la bisbessa episcopaliana de la capital dels EEUU Mariann Edgar Budde, la bisbessa es va dirigir al President amb un to conciliador i sense perdre la calma va qüestionar algunes de les decisions que havia pres Trump.

I també ho va fer, i això és el simbòlicament importava, com a delegada de Déu a la terra a través de la seva funció i responsabilitat religiosa.

La senyora Budde, com hem dit, és la bisbessa episcopaliana de Washington i també és una persona amb eloqüència contrastada i va pronunciar un sermó valent i carregat d’intencionalitat social.

Potser va ser la primera persona que públicament ha qüestionat alguna de les mesures polítiques que va aplicar Trump en les primeres “ordres executives” i és important que ho faci en una església i davant el mateix Trump que s’havia atorgat directament el mandat i alhora el favor de Déu. I no. Resulta que des de la mateixa creença en aquest Déu algú li va suggerir amb amabilitat però amb contundència que potser calia fer les coses d’una altra manera.

Budde va pronunciar un sermó profundament polític centrat en el valor de la  misericòrdia. "Has sentit la mà providencial d'un Déu amorós. En nom del nostre Déu, et demano que tinguis misericòrdia de les persones en el nostre país que ara tenen por". I encara afegia respecte a l’anunciada persecució a la immigració "Poden no ser ciutadans, o tenir la documentació apropiada. La gran majoria dels immigrants no són delinqüents. Paguen impostos i són bons veïns... Li demano que tingueu pietat, senyor president, d'aquells de les nostres comunitats els fills dels quals temen que se'ls emportin els pares".

I va reblar la seva intervenció amb una crítica sobre les polítiques en matèria LGTBIQ+. "Hi ha nens gais, lesbianes i transsexuals, i famílies demòcrates i republicanes i independents, algunes de les quals temen per les seves vides". 

Evidentment Trump va menystenir els sermó No ha estat gaire emocionant, oi? Crec que ha sigut una bona missa, però podrien fer-la molt millor".

Vet aquí que abans Trump havia invocat Déu i ara menystenia una representat a la terra perquè havia gosat contradir-lo i segurament crear-li una certa incomoditat, no pel fons del sermó, si no pel fet de fer-lo d’aquesta manera. La bisbessa Budde ja ha estat amenaçada de mort per les seves paraules.

Però la realitat és que en un moment en que tot són elogis (interessats la majoria i altres guiats per la por) de bona part l’opinió publicada cap a Trump als EEUU i mentre els magnats de la tècnica més avançada rendien acatament i vassallatge a Trump que una bisbessa des del púlpit llenci aquest missatge és una esperança davant aquestes polítiques segregadores i inhumanes.

I encara una mica més tard, Déu potser va començar a rectificar a Trump, i aquest cop a través del jutge John C. Coughenour que va resoldre a favor del recurs conjunt presentat pels estats de Washington, Arizona, Illinois i Oregon, en què s’exposa que l’esmena 14 de la carta magna és la que defineix la ciutadania nord-americana i protegeix els nens nascuts als EEUU atorgant-los la nacionalitat que Trump pretenia desposseir-los amb una ordre presidencial. “Aquesta és una ordre [executiva] flagrantment inconstitucional” sentencià el jutge.

Exemples i actituds com la de la bisbessa o del jutge, potser encara minoritàries i fetes individualment, donen un bri d‘esperança a que hi hagi una contestació a les mesures més antisocials inhumanes de Trump.

Si l’actitud s’estén potser l’esperança, tot i penjant d’un fil, es mantindrà.