Pressupostos i propòsits pel futur

Fins fa un temps l’aprovació dels pressupostos a les Institucions era una necessitat imperiosa.

No tenir pressupostos en les administracions era gairebé sinònim de desastre i també un primer pas per avançar les eleccions.

Els governs han de procurar disposar a partir del primer de gener de les xifres que es podrà gastar i gestionar amb els seus criteris i prioritats politiques assenyalades en la confecció de les xifres. Els pressupostos indiquen les voluntats i els compliments programàtics de qui governa.

Ara però hi ha la percepció de que tenir pressupostos no és una condició necessària per poder seguir governant. I és possible que sigui així, ja que la prorroga de les xifres permet seguir governant, amb algunes rebaixes de plantejaments, però es segueix tenint el timó polític amb el handicap de no tenir  massa marge de maniobra.

És desitjable, i els governs ho esperen, tenir al mes de gener els pressupostos aprovats i poder encarrilar l’any amb la seguretat de poder fer front a les despeses que comportin les decisions polítiques. Però la realitat és que a l’Estat aquesta no obligada, però si desitjada, situació no es dona ni al mateix govern de l’estat, i també hi ha sis comunitats autònomes sense aprovació dels comptes, i a la capital del país, Barcelona, tampoc. No hi hagut encara acord, però tampoc s’espera cap gir que permeti tenir uns comptes endreçats.

La majoria dels territoris que no tenen pressupostos s’excusen, i amb bona part de raó, en l’absència de majories absolutes i la fragmentació que s'ha produït  en els blocs polítics i les dificultats en arribar a acords. El suposat bloc de les esquerres sembla no aclarir-se i més recentment, el de les dretes també s’han barallat.

El cas de Catalunya té encara un component més sorprenent, un govern que no porta ni sis mesos no pot ni debatre els pressupostos ja que els potencials aliats, que els donaria la majoria necessària, ni s’asseuen a escoltar propostes. Uns diuen que no en volen parlar i els altres al·ludeixen a que s’han incomplert compromesos en la investidura, en el cas d’ERC. Sona força excusa per poder posar ordre a casa seva i no entrar en tenir dos fronts oberts a dintre i a fora amb resultats ambdós incerts.

I també es dona la paradoxa verbal de que els partits que avui neguen el pa i sal a la negociació quan han obtingut responsabilitats de govern apel·laven també a la negociació, i qualificaven de posar pals a els rodes a aquells o que no negociaven o no s’avenien a aprovar les xifres públiques. Res que no haguem vist ni res que no seguirem veient en el futur. Governar o opositar porta això. Faig el contrari del que dic segons la posició que em pertoca o m’han posat els electors.

Als ajuntaments la situació dels pressupostos és molt millor, i els acords a diverses bandes porta a aprovar els números amb major facilitat -no diem que no sigui complicat negociar i aprovar, però a la pràctica és més habitual- i a més als ajuntaments hi ha una possibilitat interessant. Si no es volen prorrogar els pressupostos es pot anar a una qüestió de confiança que es lliga a l’aprovació del pressupost. Per activar la qüestió de confiança, l’alcalde haurà de dur a votació en un ple extraordinari el pressupost tombat, vinculat a aquest mecanisme. A partir d’aquell dia, s’obrirà un termini de 30 dies Si passats els 30 dies no es presenta o no prospera cap moció de censura a l’alcalde, el pressupost que el ple haurà rebutjat quedarà automàticament aprovat. És el cas de Ripoll, encara que a aquesta ciutat hi ha moltes més connotacions per la presencia de Sílvia Orriols i la seva Aliança Catalana al govern. S’ha fet algun any a Barcelona (Colau i Trias ho van fer) i altres gran ciutats i el cert és que no s’ha produït cap alternativa i la majoria dels pressupostos han anat endavant.

Seria una bona fórmula per poder tirar endavant els pressupostos de les altres administracions. Es pot adaptar la fórmula a l’estat o a les Comunitats. Obligaria a fer un debat, posicionar-se i no es podria eludir responsabilitats. No valdria allò de no voler mullar-se. La política requereix compromís, o deixes treballar amb capacitat econòmica, o optés, via moció de censura, a fer-ho amb les conseqüències que això comporta.

Mirar-s’ho críticament des de la barrera pot tenir un redit a curt termini però políticament és més que discutible, pensant en l’objectiu de la política com a fórmula per millorar la situació de les persones i dels entorns.

Però en mig d’aquets desert pressupostari el President Salvador Illa ha posat la directa i ha presentat un projecte realment ambiciós, ha anunciat que el seu Govern invertirà un total de 18.500 milions d’euros en cinc anys, entre el 2025 i el 2030, que ha qualificat de “la mobilització de recursos públics de la Generalitat més ambiciosa d’ençà del 2010”. Això ho ha fet en el decurs d’una conferència Catalunya lidera. Un model econòmic de prosperitat compartida i no s’està de res, la seva pretensió és liderar l’economia espanyola.

Un repte interessant perquè a més vol ser una regió puntera d’Europa en els propers deu anys, i essent optimista afirma “si pot ser en cinc”. El president de la Generalitat ha ressaltat inversions, en infraestructures, en energia i en autonomia hídrica. També s’ha compromès a tenir “millors connexions, mobilitat sostenible i un territori plenament digitalitzat”.

Pel que fa a la modernització productiva, ha apostat per una política industrial “moderna orientada cap a sectors prioritaris” i ha assenyalat l’agroalimentari, l’automoció, el transport, la química, la salut o la biomedicina.

Sobre coneixement i innovació, ha indicat que les universitats han de ser el “motor de creixement i prosperitat”. En relació amb la igualtat d’oportunitats, ha apuntat que les polítiques públiques han d’estar “reforçades amb inversió social”.

S’ha fixat l’objectiu, novament, de “simplificar” l’administració pública i transformar el sector públic amb dades i intel·ligència artificial. “Sense institucions eficients no hi ha desenvolupament econòmic”, ha dit Illa, citant l’economista Daron Acemoglu, un dels guanyadors del darrer Premi Nobel d’Economia.

Bona notícia pel compromís que això significa.

És cert que hi ha poca concreció i això sempre aixeca recels. Cal avançar i anar explicant d’on sortiran els diners, sense pressupostos, que mobilitzarà un projecte tant ambiciós.

Uns propòsit prou interessant però la realitat és que avui la Generalitat ha de treballar amb pressupostos prorrogats, sempre es poden modificar partides i fer enginyeria econòmica però tampoc sabem si hi haurà suports parlamentaris   per aquestes mesures.

I fa bé d’explicar-ho davant el buit de les alternatives, però el dubte de fer-les possible és alt.

Imaginació? Fer volar coloms?. Persistència sí, no es pot negar.