La venjança de Calígula

No sé quin mecanisme del meu subconscient ha portat al primer pla dels meus records la mítica sèrie de televisió “Jo, Claudi” mentre llegia que el president Trump ha indultat als castigats per l’assalt al Capitoli després de la victòria de Biden, ha fet fora als militars crítics amb els mateixos actes, i segueix manant i anomenant càrrecs d’una manera que, com a mínim, podríem qualificar d’arbitrària.

Intueixo que, en el fons, son aquelles reflexions que ens feia el professor d’història quan estudiàvem la de l’imperi romà, sobre l’arbitrarietat del poder imperial i l’alternança de governants equànimes, justos i raonables amb altres d’injustos, tirànics i despòtics. Amb dues figures cabdals a l’imperi romà. Juli Cèsar, el primer cònsol, i August, el primer emperador i fundador d’una dinastia on el succeïren Tiberi, Calígula, Claudi i Neró. Marcant un evident declivi en els regnats de Calígula (4 anys) i Neró (14 anys) i un intent de ressorgiment amb Claudi (13 anys). Tres personatges que, fruit de la seva vida turbulenta, han merescut l’interès del cinema i la televisió.

L’esmentada sèrie “Jo, Claudi”, per exemple, ens mostrava la seva supervivència en temps del epilèptic emperador Calígula, aquell que, entre altres excentricitats, anomenà cònsol al seu cavall “Incitatus” mentre manava posar el seu cap i cara en totes les estàtues de Roma i pretenia ser proclamat Deu en vida durant el seu regnat, amenaçant en traslladar la capital de l’imperi a Alexandria si no li deixaven fer.

També ens mostrava com, un cop assassinat Calígula pels seus propis legionaris, Claudi, al que Calígula havia humiliat contínuament pel seu quequeig, era elevat a emperador i iniciava una època de serenor i bon govern que aixecava la imatge de Roma mentre, a l’ombra, la seva dona Agripina conspirava per eliminar Neró -el successor previst per Claudi- i permetre a Britànic, el seu fill preferit, ascendir al poder. Un objectiu que no es va aconseguir malgrat ser enverinat amb els avui famosos bolets. Com podeu veure, una veritable història d’ambicions, conspiracions i assassinats històricament certificada i que la sèrie reflectia.

Probablement, per tant, la similitud que hi trobo, sigui el resultat de veure com, amb dos mil anys de diferència, els humans seguim fent el mateix, moguts pels mateixos desitjos de notorietat, ambició o odi cap a determinades persones o grups humans.             

Perquè, si recordem com aquells emperadors romans volien ampliar els seus dominis cap a l’est, cap al sud i, en el cas de Calígula, cap al nord atacant sense èxit les illes britàniques, segur que hi acabareu veient similituds amb la “gana” que ha mostrat el president dels EEUU cap a Canadà, Groenlàndia, Mèxic o la franja de Gaza.

Però hi ha un aspecte d’aquelles reflexions del professor d’història que m’ha fet alçar les orelles. El que defensen molts historiadors de la recurrència de les situacions al llarg de la història. Vol dir això que el multimilionari Elon Musk és el “Incitatus” de Trump? O, posats a fer analogies, és el Neró que Claudi va convertir en el seu fillastre per proposar-lo com el seu successor en comptes dels seus fills i filles? Per cert, no deixa de ser curiós que Calígula regnés durant 4 anys, igual que un president dels EEUU. Amb la variant, però, que en el cas de Trump seran vuit, dividits en dues etapes de quatre.

Però la incògnita més preocupant es saber si, com en el cas de Roma, veurem  a Trump succeït per un Claudi assenyat i seriós que torni la política internacional a un cert rigor i respecte pels ciutadans. Veure al “fillol” Musk jugant amb la motoserra que li acabava de regalar el president argentí Milei, i fer-ho -com mostra el vídeo en un moment donat- davant d’una nena de curta edat, no deixa de ser una paràbola força significativa de fins on poden arribar aquests eixelebrats multimilionaris que han perdut la vergonya i aspiren a remenar les cireres arreu del món. Ignoro si imbuïts per l’esperit d’aquell Calígula que, a través del temps, vol venjar-se d’aquells legionaris que es van atrevir a fer-li la pell i posar a Claudi al davant de l’imperi.