Estupefacció

Ho intuíem veient les resultats electorals que s’han anat succeint darrerament a Europa, però la confirmació d’un fet no deixa de ser enfrontar-te a una realitat agradi o no.

Però constatar algunes de les dades que ofereix el sondeig 2024 sobre l’opinió de l’electorat català que publica l’Institut de Ciències Polítiques i Socials (ICPS), genera estupefacció i incredulitat fins i tot. L’estudi ens dona una dada realment impactant. Gairebé un 40% dels homes joves catalans (d'entre 18 i 24 anys) no veurien amb mals ulls un règim autoritari o una dictadura "en algunes circumstàncies" (?) i un 20% declara que li és igual un règim o un altre. La dada forma part del sondeig d'opinió anual de l'Institut de Ciències Polítiques i Socials. De l'enquesta es pot deduir, que aquest segment de la població, els joves, fa cada vegada un gir més pronunciat cap a la dreta i rebutja qüestions com el tractament de la immigració i els avenços del feminisme. Però en contraposició, sis de cada deu catalans tenen la sensació que la democràcia està en perill, i ho atribueixen a les notícies falses i a l'extrema dreta, que penetra significativament entre els joves, especialment entre els homes.

Paral·lelament a aquets estudi, que es fa des de l’any 1989 i per tant té una llarga perspectiva d’anàlisi, també es feien públiques les dades d’un estudi de la l’oficina antifrau que explica gairebé el 90% dels joves entre 16 i 34 anys perceben que a Catalunya hi ha molta o bastanta corrupció, mentre que entre les persones de 65 anys o més, la xifra baixa fins al 71%. Alhora, però, els joves són els que més toleren conductes corruptes i justifiquen algunes actuacions poc transparents.

Un cop més les dones ens salvaran ja que aquesta decantació cap actituds autoritàries es dóna molt més entre els joves, homes i no dones.

Alguna cosa ha fallat, alguna cosa hem fet malament les generacions anteriors  perquè una societat en la que encara hi ha un record de la dictadura franquista, per part d’algunes generacions, ara surtin bona part dels joves que afirmin que no els importaria gaire tenir un règim autoritari o dictatorial. Alguna cosa hem fet malament -repetim- en la transmissió de la informació històrica clara i concreta del que significa viure en un regim autoritari o directament en una dictadura. El blanqueig de les posicions ultres des de fa temps comença a fer efecte.

Però més enllà de la informació potser també hauríem de buscar en el fracàs de determinades polítiques aquest decantament més que conservador.

Hi ha qui vol explicar aquesta actituds davant la “normal” actitud antisistema que tenen en moltes ocasions i és consubstancial en les generacions joves. El rebuig a la correcció política és habitual entre la gent jove, com les crítiques de determinats funcionament institucionals que trenca moltes vegades la lògica del pensament i actituds de molts joves. Sempre ha estat així però hi ha una diferència subtil, fer-ho contra una dictadura o contra un democràcia, molt imperfecte certament, però molt més acceptable que un règim autoritari.

Però també caldria analitzar si des de la política, des dels governs s’han fet les accions que permetessin veure la política i la seva acció com a passos decidits cap a suprimir desigualats i eradicar privilegiats.

Sense dubte hi ha moltes qüestions en els caldria millorar les polítiques i fins i tot començar-ne d’altres que ajudin a que la gent jove vegi que la Política, en majúscules, i democràtica té tot el sentit del món.

Hi aquí la llista força llarga de mancances, accés a l’habitatge, o millor, la manca de facilitats per poder optar a un habitatge que genera la impossibilitat emancipar-se i poder iniciar un projecte vital propi. I podríem afegir el tema dels salaris i rendes en que la bretxa entre els joves i els majors s’ha eixamplat i molt a l’hora de rebre les nòmines. I ja no parlem d’ofertes cada cop més reduïdes de treball ben remunerats. Un impediment més doncs per poder projectar-se personalment i professionalment. La precarietat del mateix treball amb contractes que masses vegades tenen condicions “lleonines” que escapcen moltes possibilitats de carrera professional d’èxit.

Però també creiem que hi ha percepció de que les institucions polítiques no responen a les seves voluntats i tampoc l’espectacle massa vegades impostat i grotesc de la pràctica política, amb desqualificacions, insults, mitges veritats i mitges mentides, que són propulsades meteòricament en determinades xarxes socials ens mans de l’extrema dreta no són elements que es puguin tenir com a models del que sempre s’ha dit de la política que era la transformació de la societat cap a millor. I naturalment els discursos contra la immigració de determinats partits també fa considerar falsament que la immigració és un perill per la nostra societat. Ha arrelat la falsedat que tots els polítics són iguals.

Estem segurament amb les generacions més formades de la història, han pogut fruit de molts avantatges de la societat democràtica i de l’estat benestar  però la paradoxa és que les condicions personals i laborals de molts joves ha perdut possibilitats de seguir amb el procés d’emancipació natural i desitjable,  perquè a més sofreixen unes condicions econòmiques i laborals molt precàries, amb ingressos que els dificulten viure la seva vida. El llast de treballar sense garanties, unit a la dificultat d'accedir a un habitatge en lloguer o en propietat accentua el desarrelament i la desafecció cap a la política.

La sensació de que les institucions no els serveixen, que no els il·lusionen i fins i tot que no els representen, que no els donen certeses en temps insegurs els porten a buscar altres opcions polítiques que tampoc no els donen solucions als seus problemes, però que amb les seves asseveracions canalitzen l’enuig i la desafecció de molta gent amb discursos populistes, demagògics, buits de contingut però amb consignes contra el que està establert.

I una nota final: L'esquerra no en té tota la culpa, però no ha estat a l’alçada de les circumstàncies. Quan la gent te dificultats diverses evidents en matèries fonamentals, habitatges, salari, salut cal buscar solucions més enllà de discursos contemporitzadors . I combatre a l’autoritarisme i la seva demagògia i les seves mentides en el seu propi camp, a les xarxes, als carrers i a les institucions. Fer feina política transformadora, donar informació clara i certa i aixecar els nivell d’educació per fer callar a l’autoritarisme.