Centenari de la dissolució de la Mancomunitat de Catalunya per Primo de Rivera

Deia algú que hi ha coses que de tant sabudes les tenim oblidades, per això, davant d’aquesta efemèride, trista efemèride, crec que és oportú repassar la trajectòria d’aquesta institució que, malgrat el seu curt període d’existència (1914-1925), va desenvolupar una tasca extraordinària en diferents aspectes a més de posar les bases per al futur autogovern de Catalunya.

La creació de la Mancomunitat de Catalunya va ser possible gràcies al decret de 18 de desembre de 1913 del president del govern espanyol, Eduardo Dato, que autoritzava la unió de províncies de l’estat espanyol per a fins exclusivament administratius, cosa que només va ser aprofitada al Principat de Catalunya. Així, amb la federació de les quatre diputacions provincials, la Mancomunitat es va constituir el 6 d’abril de 1914 gràcies a l’impuls d’Enric Prat de la Riba i la Lliga Regionalista amb el suport dels republicans, de l’esquerra i dels polítics monàrquics catalans. Prat de la Riba, autor de l’obra emblemàtica La Nacionalitat catalana (1906), era el president de la Diputació de Barcelona des de 1907, càrrec que no va deixar quan va esdevenir president fundador de la Mancomunitat.

La Mancomunitat no va tenir un poder legislatiu o executiu però es va articular com una autèntica estructura d’estat format per l’Assemblea General, integrada pels 96 diputats de les quatre províncies; un Consell permanent de vuit consellers, dos per província, i la presidència. Dins un paper de descentralització administrativa en funció de les transferències que li atorgava el govern espanyol, Prat de la Riba es marcà com a qüestió bàsica la vertebració del país, fugint del centralisme barceloní, i va orientar la tasca de la institució a l’entorn de tres àmbits: el desenvolupament econòmic social, l’aposta per la ciència i l’estudi i la projecció de la cultura, la llengua catalana i l’ensenyament.

Prat de la Riba ocupà la presidència de la institució fins a la seva mort prematura, el dia 1 d’agost de 1917, quan només tenia 46 anys. El va substituir el gran arquitecte modernista Josep Puig i Cadafalch, un dels fundador de la Lliga, que havia estat regidor de l’Ajuntament de Barcelona (1901-1903), diputat a Corts (1907-1910) en representació de Solidaritat Catalana i diputat provincial (1913-1923). Puig era la mà dreta de Prat de la Riba en la seva política cultural i durant la seva presidència la Mancomunitat assolí el punt àlgid en matèria de recursos gràcies al fet que el 1920 les quatre diputacions provincials li transferiren tots els serveis.

Durant la presidència de Puig i Cadafalch, el 1918, es va iniciar una campanya per l’autonomia política de Catalunya, amb la Mancomunitat de capdavantera i el suport dels ajuntaments i els partits polítics catalans, la qual cosa derivà en un projecte d’Estatut d’Autonomia de Catalunya que no va reeixir per la intransigència dels partits monàrquics espanyols al Congrés dels Diputats i per l’esclat de la greu conflictivitat social a Catalunya entre 1919 i 1923, els anys del pistolerisme

El 13 de setembre de 1923, enmig d’una situació de violència als carrers de Barcelona, el capità general de Catalunya, Primo de Rivera, va efectuar un cop d’estat amb l'autorització del rei Alfons XIII, el suport de l’exèrcit i d’amplis sectors de la dreta espanyola, inclosa, inicialment, la burgesia catalana i el propi Puig i Cadafalch. Aquest fet venia determinat per la difícil situació social i la desfeta de les forces de comandància de Melilla a Annual (Marroc) el 1921. Quedava implantada una dictadura que es distingiria pel seu caràcter anticatalanista i que s'estendria fins al 1930. El nou règim va reprimir els moviments nacionalistes i el sindicalisme obrer, va prohibir la senyera i l’ús públic del català, va declarar il·legals els partits polítics i va perseguir les institucions i les entitats catalanistes. El dictador ordenà la dissolució de la Mancomunitat després d’haver-la intentat controlar políticament quan col·locà un president interí, el governador militar Carlos de Lossada y Canterac, i tot seguit, el 1924, un altre president afí al règim dictatorial, Alfons Sala Argemí, dirigent d’Unión Monárquica Nacional. L’any següent el mateix Primo de Rivera va dissoldre definitivament aquell projecte d’autogovern que tantes coses positives desenvolupà en els seus onze anys d’existència.

Sobre l’actitud de Puig i Cadafalch i el final de la Mancomunitat, el prestigiós historiador Albert Balcells indica que “la importància de l’obra desenvolupada durant els set anys de la presidència de Puig no pot quedar eclipsada per l’error d’haver cregut en l’aparent regionalisme del general Primo de Rivera, que es feu amb el poder el 1923 sense cap oposició efectiva”. Adonant-se del seu error, Puig i Cadafalch, segurament el més nacionalista dels homes de la Lliga, va emprendre el camí de l’exili al mateix temps que era desacreditat per la pròpia Dictadura. El 1928, un any abans de l’Exposició Universal, Primo de Rivera va fer enderrocar les quatre columnes que simbolitzen la senyera, projectades per Puig i Cadafalch i construïdes el 1919.

La llavor de la Mancomunitat

L’obra de la Mancomunitat va ser extraordinària, amb la creació d’institucions com l’Institut d’Estudis Catalans, la Biblioteca de Catalunya, l’Escola Industrial, l’Escola de Treball, l’Escola d’Agricultura, l’Institut de Teatre, el Laboratori General d’Assaigs, l’Escola de Bibliotecàries, les biblioteques populars i l’Escola de Bibliotecàries, l’Escola Professional de la Dona, els telèfons a moltes poblacions, infraestructures de camins i ports, ferrocarrils o l’inici de la normalització lingüística.

Coberta de 'De la Mancomunitat a la República. L’activitat cultural a Vilanova i la Geltrú' de Montserrat Comas i Güell

Apropant-nos a casa nostra, i com a exemple, la Montse Comas, en el seu estudi sobre les activitats culturals a Vilanova i la Geltrú durant la Mancomunitat i la República, explica que aquestes van ser molt intenses, especialment a través de les entitats existents, el que ara en diem societat civil, a les quals s’hi van afegir les de nova creació: l’Associació d’Alumnes Obrers de l’Escola Industrial, fundada el 1917, i els Amics de la Música, constituïts l’any següent. Tampoc és casualitat que a Cubelles es fundés, l’any 1914, la Societat L’Aliança i, el 1918, la Cooperativa del mateix nom, que van esdevenir antagòniques –o, si voleu, complementàries– de dues entitats amb la mateixa finalitat que ja existien però que, al contrari de les de nova creació, estaven vinculades a l’esquerra: el Círcol Cubellenc (1890) i la Cooperativa la Salvadora (1913). Per tot plegat, l’activitat social i cultural cubellenca augmentà considerablement durant els anys de la Mancomunitat per assolir el seu punt àlgid en l’etapa de la República.  

En definitiva, i tornant a Albert Balcells, aquest ha escrit que “l’impacte de la tasca de la Mancomunitat en la consciència nacional dels catalans fou tan gran que sis anys de Dictadura de Primo de Rivera no aconseguiren esborrar-la i, fins i tot després de la tragèdia del 1936 al 1939, la seva llavor sobreviuria a trenta-sis anys de dictadura franquista”.

Per finalitzar, hem copsat un breu resum d’un altre gran historiador, i amic, Josep Maria Roig Rosich, sobre el que va significar la Mancomunitat. Per a ell, “la importància de la Mancomunitat rau en el fet que va ser el primer intent de tenir una institució per tot Catalunya, fent que des de Madrid pensessin no solament en les quatre províncies sinó en una Catalunya global. Malgrat ser una institució administrativa, la Mancomunitat va ser molt útil, efectuant una planificació per a tot el país (ensenyament, carreteres, etc.) i establint, així, un precedent que sabrà aprofitar la Generalitat republicana. La Mancomunitat va esdevenir un punt de no retorn, un punt de referència, de manera que quan el 1930, amb la fi de la Dictadura, es tornava a parlar de les quatre províncies, els catalans van dir que una institució unitària ja els anava bé i no volia retrocedir de cap manera. Passa igual com ara amb l’anhel d’independència, no es vol anar enrere i l’autonomia és considerada només com un mal menor”. Sobre la tasca dels dos presidents, l’historiador opina que “Prat de la Riba va ser el teòric, el planificador, mentre que Puig i Cadafalch va ser l’executor, el qui va portar a la pràctica una immensa obra d’indiscutible importància”.

Bibliografia

-BALCELLS, Albert: Josep Puig i Cadafalch, segon president de la Mancomunitat de Catalunya i president de l’Institut d’Estudis Catalans. Dins del llibre Enric Prat de la Riba (180-1917): pensar i construir una Catalunya per al futur. Fundació Revista de Catalunya. Barcelona, 2017.

-COMAS i Güell, Montserrat: De la Mancomunitat a la República. L’activitat cultural a Vilanova i la Geltrú. Cossetània Edicions. Valls, 2013.

-CRUANYES, Josep; ORTIZ, Roser: Història de Catalunya.  Editorial Teide S. A. Barcelona, 1989.

- ROIG Rosich, Josep Maria: La dictadura de Primo de Rivera a Catalunya: un assaig de repressió cultural. Publicacions de l'Abadia de Montserrat. Barcelona, 1992.