Et seguim estimant, Urruti

Continuant amb la meva dèria per les efemèrides, avui toca parlar de la commemoració dels 40 anys del famós crit Urruti t’estimo que va repetir amb emoció i eufòria Joaquim Maria Puyal a través de Ràdio Barcelona quan l’inoblidable porter basc va aturar un penal al camp del Valladolid que donava matemàticament la Lliga 1984-85 al Barça. La frase que el mític locutor va pronunciar aquella 24 de març de 1985 ocupa un lloc destacat en la història del club blaugrana i forma part de la llegenda popular que es va transmetent generació rere generació.

Nascut a Donosti el 1952, Francisco Javier Urruticoetxea va jugar amb la Reial Societat (de 1970-71 a 1976-77) coincident amb Arconada i Artola, i amb l’Espanyol (de 1977-78 a 1980-81) abans de fitxar pel Barça l’estiu de 1981. Va començar competint precisament amb Pello Artola fins que es convertí en titular indiscutible. Amb ell sota els pals, el conjunt barcelonista va guanyar la Recopa de 1982 i la Copa i la Copa de la Lliga de 1984 davant del R. Madrid en les respectives finals, però la Lliga s’escapava un any i altre. El darrer títol es remuntava a l’edició 1973-74, l’anomenada Lliga de Cruyff amb el sensacional 0-5 al Bernabéu. I això que pel Camp Nou passaven les “millor cuixes del món”, com cantava la Trinca, però ni amb Maradona als seus rengles (1982-83 i 1983-84) el Barça va se capaç de proclamar-se campió.

Amb l’adeu del Pelusa es va asseure a la banqueta del Camp Nou l’anglès Terry Venables (“el senyor Terry”, com l’anomenava el president Núñez), que va importar un estil de joc en què sobresortia un pressing desorbitant dirigit pel mariscal Schuster. El 0-3 en el primer partit al camp del R. Madrid ja era un magnífic presagi del que vindria després. Quan faltaven cinc jornades per finalitzar el torneig, el Barça anava líder destacat i amb un empat al camp vallisoletà del Nuevo Zorrilla en tenia prou amb un empat per fer-se amb el títol. Venables arrenglerà aquest equip: Urruti; Gerardo, Migueli, Alexanco, Julio Alberto; Víctor, Schuster, Rojo; Marcos, Clos i Archibald. A tres minuts per acabar el matx, els homes de Venables guanyaven per 1-2 (Clos i Alexanco) i tenien el títol a la butxaca però aleshores l’àrbitre Sánchez Arminio assenyalà un discutible penal contra el Barça que va donar lloc a l’èpica que ara estem revivint. El genial davanter salvadoreny Mágico González es va encarregar d’efectuar el llançament mentre el mestre Puyal anava dient a través de la ràdio (el partit no es podia veure per televisió) “mira que si Urruti l’aturés, mira que si l’atrapés, l’Urruti”. I sí, l’Urruti, amb una estirada de felí al costat del pal dret va aturar el penal i va assolir la glòria eterna. Tot seguit, l’entusiasme desbordat del Puyal: “Urruti l’ha atrapat”, dues vegades, i “Urruti t’estimo”, sis o set vegades, mentre el mític porter era abraçat pel seus companys i, boig d’emoció, feia unes botifarres no se sap a qui, potser al mateix destí que tan cruel va ser per a ell anys després. Havien passat onze anys de la Lliga de Cruyff i el Barça tornava a ser campió.

La nit heroica contra el Göteborg i el fatal accident

La victòria a la Lliga va permetre el Barça participar en la següent edició de la Copa d’Europa, 1985-86. Després d’eliminar, entre d’altres, el vigent campió, la Juventus, el Barça va superar el Göteborg en una èpica semifinal en què el conjunt de Venables va anivellar l’avantatge (3-0) que duien els suecs de l’anada gràcies al hat-trick de Pitxi Alonso que va fer que s’arribés a la tanda de penals. Aquí, la figura d’Urruti va tornar a emergir. No solament va aturar un llançament que d’haver entrat hagués donat la classificació al Göteborg, sinó que tot seguit, en el curull de l’atreviment, o la temeritat, ell mateix transformà un penal que equivalia a l’empat i que després, gràcies a una errada d’un jugador suec i a l’encert de Víctor, classificaria el Barça per a la final de Sevilla. Allà, a la capital andalusa, amb 40.000 seguidors blaugrana –entre els quals m’hi comptava, deixeu-m’ho dir– davant l’Steaua, també hi hagué penals, un parell aturats per l’Urruti, però la Copa d’Europa va volar a Bucarest provocant un dels fets més tristos de la història del club català.

Després d’aquesta final, el Barça va fitxar un altre basc per a la porteria, Andoni Zubizarreta, i l’Urruti quedà relegat a la suplència en les dues següents temporades després de les quals optà per la retirada. Vinculat a l’Agrupació Barça Jugadors, el carismàtic porter va tenir un final tràgic la matinada del 24 de maig de 2001 quan, tornant a Barcelona des de Sitges, va patir un accident que li costà la vida. Tenia 49 anys.

Han passat quatre dècades del famós Urruti t’estimo i la gent seguim estimant i recordant aquell porter de caràcter alegre, extravertit i bromista que ronda per l’univers mentre ressona la veu del mestre Puyal evocant la gesta que ha entrat per dret propi dins la selectiva memòria popular.