-
El Gran Duc
-
Arnau Nin
- 26-06-2007 22:26
Dona suport al periodisme local col·laborant amb nosaltres i fes-te’n subscriptor per només 3€ al mes sense permanència.
Un cop passades les setmanes de negociacions i pactes, el nou Ajuntament ja està constituït. Dues de les tres forces del nou (?) tripartit local tenien bastant clar com ho volien fer. La llista del PSC ja deixava intuir quines responsabilitats tindria cadascú, sobretot pel que fa a aquelles persones que (afortunadament) han decidit posar la seva vàlua professional al servei d’un càrrec institucional. Encarna Grifell o Isabel Pla són dos noms d’aquells que han permès a Elena fer una candidatura de pes, més enllà dels equilibris i els premis que s’han de donar a la militància. Totes dues persones pertanyen a la cada cop més rara espècie de ciutadans que pensen que poden deixar alguns d’aquells millors anys de la seva vida professional al capdavant d’una regidoria. Al mateix temps, per tant, eren noms amb assignació clara dins de les competències municipals.
A Iniciativa, on el nombre de regidors factibles era menor, l’aposta per un treballador municipal amb responsabilitats en allò que es qualifica genèricament com a “Urbanisme” ha estat clara. Un empleat de l’Ajuntament que passa a tenir assignacions en la direcció política de la ciutat.... ummmmmm, un tema interessant per a propers articles: la separació polítics-tècnics, el retorn al treball “tècnic” un cop acabada l’etapa “política”... Clar que els socialistes no deixaran sols a ICV a “Urbanisme”, i fins i tot ERC sembla que hi podria tenir uns ulls a dins. L’afer Platja Llarga, amb les diferents respostes que van donar cada un dels partits polítics del tripartit, fa que aquesta àrea calgui tenir-la ben apamada. I sembla que tots tres partits en són conscients.
A ERC, la patacada per la pèrdua d’un regidor ha fet que calgués pensar molt bé i fins última hora com podia ressituar-se en el nou equip de govern. Al final Àlvaro continuarà amb la nineta del seus ulls, Neàpolis, però també haurà d’assumir velles competències (Promoció econòmica) que portava el seu segon. És a dir, que malgrat perdre un regidor no hauria de perdre tant de pes específic al govern. Tot això, però, sabent que ha de fer alguna cosa nova, ha de mostrar un tarannà diferent per parar de recular, però sense descuidar un partit on no pot donar l’esquena a ningú.
I aquí és on es comencen a veure els vells trucs dels nous ajuntaments. Unes maniobres de les quals no estan exempts cap dels partits que han tocat poder. Tot i que sigui perfectament legal i legítim, un ciutadà pot pensar: “Si abans feia falta un regidor per portar Promoció Econòmica i ara això queda dins de la regidoria del Tomàs... és que abans no feia falta realment que fos regidoria o és que ara s’ha degradat?”. Potser és que farà falta un altre càrrec de confiança per portar tantes àrees com porta l’únic regidor que li ha quedat a ERC?
A l’altre extrem de la minsa representació republicana hi ha els deu regidors del PSC. Un cop adjudicades responsabilitats, atenció amb les velles estratègies d’un partit que va sumant més i més poder (al Garraf, cinc de sis alcaldies, de moment) malgrat perdre vots cada vegada que passa per les urnes. La correlació de forces al tripartit permet al grup majoritari no sentir-se gaire marcat, de manera que continua havent-hi càrrecs del tipus “adjunt d’alcaldia” amb unes atribucions que es perden en la subjectivitat més absoluta. Si hi ha feina per fer, cal un regidor que marqui la directriu política. Ara bé, en cal més d’un? Què vol dir “adjunt”? Com es valora econòmicament aquesta figura? Quines responsabilitats exactes té?
També en les files del PSC, una de les regidories que s’estrenen és Comunicació amb Mila Arcarons, que serà regidora... però també és parlamentària! Sí, igual com Esteve Orriols o Santi Rodríguez, una duplicitat de càrrecs que els seus respectius partits sabran si els és profitós o no, però que es presta a la confusió. Malgrat això, fora del que decideix cada partit, sí que cal deixar clar quina és la feina d’una persona amb dos llocs de treball. S’està aquí o s’està allà? Es cobra d’aquí o es cobra d’allà? Quina és la institució a qui es dóna prioritat? No es cobra sou de l’Ajuntament, però sí que es va cobrant per assistir a reunions i comissions? Com que no s’està tots els dies a l’Ajuntament, això fa que s’hagi de pagar a una altra persona perquè hi sigui “in pectore” cada dia? Unes preguntes que si abans es feien a Orriols (CiU), ara cal fer-les a qui té el govern municipal avui. En menys mesura, ja que no està ni al govern de la Generalitat ni al govern municipal, és una reflexió vàlida per a Santi Rodríguez (PP).
Menció a part mereix la Diputació de Barcelona, institució d’elecció no-directa i eina d’un ajut incalculable per a les maquinàries dels respectius partits. Organisme volgudament opac, on s’hi aplica aquella dita de “avui et va bé a tu, però no em queixo perquè demà em beneficiarà a mi”, i que permet tenir gent treballant descaradament per als respectius partits, però sota la cobertura legal i -el més important- salarial d’un càrrec a la Diputació de torn. Dels que manaven abans, dels que manen ara i fins i tot d’una ERC que volia suprimir-les.
La CUP, que ha fet bandera de la qüestió dels sous dels càrrecs electes, faria bé d’aprofundir-hi, perquè la quantitat de treballadors municipals de l’Ajuntament vilanoví difícilment justifica que calguin gaires “adjunts” o excessius càrrecs de confiança. Tenir una direcció política en les àrees municipal és del tot raonable, però a partir d’aquí l’execució d’aquestes polítiques és una qüestió dels treballadors. Abusar dels nomenaments a dit i sota l’únic criteri de l’acord entre tres partits és perillós per a la imatge d’una institució que després es vol que compti amb un ampli suport a les urnes, en forma de participació.
A Iniciativa, on el nombre de regidors factibles era menor, l’aposta per un treballador municipal amb responsabilitats en allò que es qualifica genèricament com a “Urbanisme” ha estat clara. Un empleat de l’Ajuntament que passa a tenir assignacions en la direcció política de la ciutat.... ummmmmm, un tema interessant per a propers articles: la separació polítics-tècnics, el retorn al treball “tècnic” un cop acabada l’etapa “política”... Clar que els socialistes no deixaran sols a ICV a “Urbanisme”, i fins i tot ERC sembla que hi podria tenir uns ulls a dins. L’afer Platja Llarga, amb les diferents respostes que van donar cada un dels partits polítics del tripartit, fa que aquesta àrea calgui tenir-la ben apamada. I sembla que tots tres partits en són conscients.
A ERC, la patacada per la pèrdua d’un regidor ha fet que calgués pensar molt bé i fins última hora com podia ressituar-se en el nou equip de govern. Al final Àlvaro continuarà amb la nineta del seus ulls, Neàpolis, però també haurà d’assumir velles competències (Promoció econòmica) que portava el seu segon. És a dir, que malgrat perdre un regidor no hauria de perdre tant de pes específic al govern. Tot això, però, sabent que ha de fer alguna cosa nova, ha de mostrar un tarannà diferent per parar de recular, però sense descuidar un partit on no pot donar l’esquena a ningú.
I aquí és on es comencen a veure els vells trucs dels nous ajuntaments. Unes maniobres de les quals no estan exempts cap dels partits que han tocat poder. Tot i que sigui perfectament legal i legítim, un ciutadà pot pensar: “Si abans feia falta un regidor per portar Promoció Econòmica i ara això queda dins de la regidoria del Tomàs... és que abans no feia falta realment que fos regidoria o és que ara s’ha degradat?”. Potser és que farà falta un altre càrrec de confiança per portar tantes àrees com porta l’únic regidor que li ha quedat a ERC?
A l’altre extrem de la minsa representació republicana hi ha els deu regidors del PSC. Un cop adjudicades responsabilitats, atenció amb les velles estratègies d’un partit que va sumant més i més poder (al Garraf, cinc de sis alcaldies, de moment) malgrat perdre vots cada vegada que passa per les urnes. La correlació de forces al tripartit permet al grup majoritari no sentir-se gaire marcat, de manera que continua havent-hi càrrecs del tipus “adjunt d’alcaldia” amb unes atribucions que es perden en la subjectivitat més absoluta. Si hi ha feina per fer, cal un regidor que marqui la directriu política. Ara bé, en cal més d’un? Què vol dir “adjunt”? Com es valora econòmicament aquesta figura? Quines responsabilitats exactes té?
També en les files del PSC, una de les regidories que s’estrenen és Comunicació amb Mila Arcarons, que serà regidora... però també és parlamentària! Sí, igual com Esteve Orriols o Santi Rodríguez, una duplicitat de càrrecs que els seus respectius partits sabran si els és profitós o no, però que es presta a la confusió. Malgrat això, fora del que decideix cada partit, sí que cal deixar clar quina és la feina d’una persona amb dos llocs de treball. S’està aquí o s’està allà? Es cobra d’aquí o es cobra d’allà? Quina és la institució a qui es dóna prioritat? No es cobra sou de l’Ajuntament, però sí que es va cobrant per assistir a reunions i comissions? Com que no s’està tots els dies a l’Ajuntament, això fa que s’hagi de pagar a una altra persona perquè hi sigui “in pectore” cada dia? Unes preguntes que si abans es feien a Orriols (CiU), ara cal fer-les a qui té el govern municipal avui. En menys mesura, ja que no està ni al govern de la Generalitat ni al govern municipal, és una reflexió vàlida per a Santi Rodríguez (PP).
Menció a part mereix la Diputació de Barcelona, institució d’elecció no-directa i eina d’un ajut incalculable per a les maquinàries dels respectius partits. Organisme volgudament opac, on s’hi aplica aquella dita de “avui et va bé a tu, però no em queixo perquè demà em beneficiarà a mi”, i que permet tenir gent treballant descaradament per als respectius partits, però sota la cobertura legal i -el més important- salarial d’un càrrec a la Diputació de torn. Dels que manaven abans, dels que manen ara i fins i tot d’una ERC que volia suprimir-les.
La CUP, que ha fet bandera de la qüestió dels sous dels càrrecs electes, faria bé d’aprofundir-hi, perquè la quantitat de treballadors municipals de l’Ajuntament vilanoví difícilment justifica que calguin gaires “adjunts” o excessius càrrecs de confiança. Tenir una direcció política en les àrees municipal és del tot raonable, però a partir d’aquí l’execució d’aquestes polítiques és una qüestió dels treballadors. Abusar dels nomenaments a dit i sota l’únic criteri de l’acord entre tres partits és perillós per a la imatge d’una institució que després es vol que compti amb un ampli suport a les urnes, en forma de participació.
El periodisme de proximitat necessita del compromís dels seus lectors per defensar un periodisme més independent, lliure i plural.
Subscriu-te ara!
