-
El Gran Duc
-
Arnau Nin
- 23-07-2007 23:04
Adolf Montoliu i Joan Ignasi Elena. fdg/ carles castro
Dona suport al periodisme local col·laborant amb nosaltres i fes-te’n subscriptor per només 3€ al mes sense permanència.
La futura contractació de l’exregidor de Promoció Econòmica Adolf Montoliu com a càrrec eventual a l’Ajuntament de Vilanova i la Geltrú ha obert de nou el debat sobre quins són els límits ètics de la política al nostre país. És a dir, si la política és una vocació i voluntat de servei o un simple treball remunerat més en el qual tot s’hi val per tal de mantenir sou i càrrec. Aquest debat és una de les moltes claus per a entendre el tantsemenfotisme -i fins i tot cansament- d’una part gens menyspreable de la ciutadania sobre tot allò relacionat amb la política i els polítics. A les darreres eleccions municipals del passat 27 de maig ja només un 50% de vilanovins i vilanovines van exercir el seu dret a vot, i tot apunta a què si se celebressin eleccions avui és molt possible que aquest tant per cert fos encara més baix. Casos com el de l’exregidor republicà Adolf Montoliu no contribueixen, precisament, a tornar a creure en la política ni en els seus representants.
Dit això, i més enllà de si Montoliu és un bon professional o no, el cert és que en aquestes eleccions municipals els vilanovins van decidir que Esquerra Republicana de Catalunya es quedaria amb un sol regidor. Setmanes més tard, i com per art de màgia, la persona que perd l’acta de regidor ocuparà amb tota probabilitat un càrrec eventual a la regidoria de Serveis Viaris Així, doncs, el que decideixen els votants és obviat per l’equip de govern. Amb un cas com aquest a ningú se li escapa el paral·lelisme injust entre ciutadania i política; mentre que en el primer cas qui perd el seu lloc de treball, pels motius que siguin, no té altre remei que enviar currículums i sotmetre’s a entrevistes i/o proves d’accés per trobar una nova feina, en la política això no funciona exactament d’aquesta manera. Exregidors que perden -repetim-ho, perquè aquest ha estat el veredicte de les urnes- són recol·locats de nou exercint funcions per a les quals no estan ni preparats amb l’únic objectiu de mantenir plaça i sou. Resumint, qui és castigat a les urnes és recompensat després per uns polítics que saben que juguen a l’avui t’ajudo jo i demà no t’oblidis tu de donar-me un cop de mà si el necessito.
Un cas singular
El cas d’Adolf Montoliu, per la seva singularitat, és d’aquells que fa realment mal a la política municipal. Tal i com escrivia el periodista Guillem Mercader aquesta setmana al Diari de Vilanova, “en política gairebé tot es pot argumentar, però no tot és legítim”. N’hi ha una altra, de dita, que també cal tenir en compte, i és aquella que diu que la dona del Cèsar, a més de ser honrada, ho ha de semblar. Si s’hagués enviat Adolf Montoliu a la Diputació de Barcelona, a on van a parar la majoria d’exregidors socialistes i d’Inciativa, la polèmica s’hauria minimitzat. En definitiva, s’hauria acusat a ERC de practicar exactament la mateixa política de recol·locació de PSC i ICV. Si s’hagués optat per una altra opció, com la d’enviar Montoliu a algun consell comarcal o, fins i tot a un ajuntament veí (com és el cas del socialista Joan Benet) només s’haurien alçat algunes -poques- veus perquè s’hauria justificat amb el clàssic “si ho fan els altres, per què nosaltres no?”.
El cas Montoliu, però, va més enllà perquè aquí ja no s’ha intentat dissimular enviant a aquest exregidor republicà a la Diputació o a un altre lloc, no, aquí Montoliu tornarà a l’Ajuntament com a suposat càrrec tècnic, una plaça feta a mida expressament. Si no és així, per què aquest nou càrrec no el pot ocupar qualsevol altre persona d’Esquerra Republicana? Ha de ser precisament Adolf Montoliu? La clau la dóna el mateix Josep Tomàs Àlvaro en una entrevista al Diari de Vilanova del passat 29 de juny, a la pàgina 18, quan es diu que “Àlvaro no nega que la negociació del pacte de govern amb el PSC i ICV s’hagi posat damunt la taula la contractació com a tècnic de l’exregidor Adolf Montoliu”. O sigui, que els pacte tripartit també va incloure la recol·locació de personal afí a determinades sigles polítiques. Lleig, oi?
La gran sotragada política d’aquest país ha estat la constatació que Esquerra Republicana ha après massa ràpidament els defectes de les altres formacions polítiques, sobretot de CiU i PSC. L’actual president d’ERC, Josep-Lluís Carod-Rovira, es presentava l’any 1999 amb un programa electoral que feia ostentació de les mans netes com a únic recurs per aportar una mica d’aire fresc al sovint estàtic i encarcarat panorama polític català. El llavors candidat Carod-Rovira denunciava socialistes i convergents de ser simples oficines de col·locació de personal i instava a suprimir les quatre diputacions a les quals acusava de ser un contrapoder a la Generalitat i d’actuar amb una opacitat total sobre la seva política de subvencions. Només han passat vuit anys i ERC controla actualment les diputacions de Lleida i Girona gràcies a un pacte amb el PSC...
La més que previsible entrada d’Adolf Montoliu a l’Ajuntament de Vilanova i la Geltrú és una mala notícia per a tots aquells que creuen que la política és alguna cosa més que cobrar un sou i ocupar una cadira. Si feia uns anys es deia que la política municipal és la més propera al ciutadà, decisions com l’augment dels sous dels regidors i de càrrecs de confiança i el “fixatge” de Montoliu desmenteixen aquesta màxima. Ans al contrari, la política i els polítics cada cop estan més lluny de la ciutadania, fins al punt que la meitat d’aquesta ja no vota... ni a les municipals!
Dit això, i més enllà de si Montoliu és un bon professional o no, el cert és que en aquestes eleccions municipals els vilanovins van decidir que Esquerra Republicana de Catalunya es quedaria amb un sol regidor. Setmanes més tard, i com per art de màgia, la persona que perd l’acta de regidor ocuparà amb tota probabilitat un càrrec eventual a la regidoria de Serveis Viaris Així, doncs, el que decideixen els votants és obviat per l’equip de govern. Amb un cas com aquest a ningú se li escapa el paral·lelisme injust entre ciutadania i política; mentre que en el primer cas qui perd el seu lloc de treball, pels motius que siguin, no té altre remei que enviar currículums i sotmetre’s a entrevistes i/o proves d’accés per trobar una nova feina, en la política això no funciona exactament d’aquesta manera. Exregidors que perden -repetim-ho, perquè aquest ha estat el veredicte de les urnes- són recol·locats de nou exercint funcions per a les quals no estan ni preparats amb l’únic objectiu de mantenir plaça i sou. Resumint, qui és castigat a les urnes és recompensat després per uns polítics que saben que juguen a l’avui t’ajudo jo i demà no t’oblidis tu de donar-me un cop de mà si el necessito.
Un cas singular
El cas d’Adolf Montoliu, per la seva singularitat, és d’aquells que fa realment mal a la política municipal. Tal i com escrivia el periodista Guillem Mercader aquesta setmana al Diari de Vilanova, “en política gairebé tot es pot argumentar, però no tot és legítim”. N’hi ha una altra, de dita, que també cal tenir en compte, i és aquella que diu que la dona del Cèsar, a més de ser honrada, ho ha de semblar. Si s’hagués enviat Adolf Montoliu a la Diputació de Barcelona, a on van a parar la majoria d’exregidors socialistes i d’Inciativa, la polèmica s’hauria minimitzat. En definitiva, s’hauria acusat a ERC de practicar exactament la mateixa política de recol·locació de PSC i ICV. Si s’hagués optat per una altra opció, com la d’enviar Montoliu a algun consell comarcal o, fins i tot a un ajuntament veí (com és el cas del socialista Joan Benet) només s’haurien alçat algunes -poques- veus perquè s’hauria justificat amb el clàssic “si ho fan els altres, per què nosaltres no?”.
El cas Montoliu, però, va més enllà perquè aquí ja no s’ha intentat dissimular enviant a aquest exregidor republicà a la Diputació o a un altre lloc, no, aquí Montoliu tornarà a l’Ajuntament com a suposat càrrec tècnic, una plaça feta a mida expressament. Si no és així, per què aquest nou càrrec no el pot ocupar qualsevol altre persona d’Esquerra Republicana? Ha de ser precisament Adolf Montoliu? La clau la dóna el mateix Josep Tomàs Àlvaro en una entrevista al Diari de Vilanova del passat 29 de juny, a la pàgina 18, quan es diu que “Àlvaro no nega que la negociació del pacte de govern amb el PSC i ICV s’hagi posat damunt la taula la contractació com a tècnic de l’exregidor Adolf Montoliu”. O sigui, que els pacte tripartit també va incloure la recol·locació de personal afí a determinades sigles polítiques. Lleig, oi?
La gran sotragada política d’aquest país ha estat la constatació que Esquerra Republicana ha après massa ràpidament els defectes de les altres formacions polítiques, sobretot de CiU i PSC. L’actual president d’ERC, Josep-Lluís Carod-Rovira, es presentava l’any 1999 amb un programa electoral que feia ostentació de les mans netes com a únic recurs per aportar una mica d’aire fresc al sovint estàtic i encarcarat panorama polític català. El llavors candidat Carod-Rovira denunciava socialistes i convergents de ser simples oficines de col·locació de personal i instava a suprimir les quatre diputacions a les quals acusava de ser un contrapoder a la Generalitat i d’actuar amb una opacitat total sobre la seva política de subvencions. Només han passat vuit anys i ERC controla actualment les diputacions de Lleida i Girona gràcies a un pacte amb el PSC...
La més que previsible entrada d’Adolf Montoliu a l’Ajuntament de Vilanova i la Geltrú és una mala notícia per a tots aquells que creuen que la política és alguna cosa més que cobrar un sou i ocupar una cadira. Si feia uns anys es deia que la política municipal és la més propera al ciutadà, decisions com l’augment dels sous dels regidors i de càrrecs de confiança i el “fixatge” de Montoliu desmenteixen aquesta màxima. Ans al contrari, la política i els polítics cada cop estan més lluny de la ciutadania, fins al punt que la meitat d’aquesta ja no vota... ni a les municipals!
El periodisme de proximitat necessita del compromís dels seus lectors per defensar un periodisme més independent, lliure i plural.
Subscriu-te ara!
