L’esquerra abertzale: sense veu, sense vot

Després que el Tribunal Suprem barrés el pas a les dues candidatures de l’esquerra abertzale –a instàncies del govern i de la fiscalia general de l’Estat– i que el Tribunal Constitucional avalés la decisió, el jutge polifacètic de l’Audiència Nacional Baltasar Garzón endegà immediatament la via complementària de la il•legalització (li diuen, a manera d’eufemisme, suspensió d’activitats) emparada en la Llei de Partits, aprovada el juny de 2002 amb el vots favorables dels dos partits espanyolistes (PSOE i PP) i també per Convergència i Unió. No hi ha dubte que, quan es tracta d’enfortir l’Estat i d’aniquilar les dissidències ideològiques, els grans partits, la judicatura i els mitjans de comunicació espanyolistes han arreplegat tots els esforços i homogeneïtzat el seu discurs per ensorrar l’esquerra independentista basca i apartar-la del qualsevol àmbit de participació política i decisió parlamentària.

Sense la presència d’aquestes agrupacions electorals a les urnes, el nacionalisme d’esquerres basc queda emmudit, lligat de peus i mànigues. I desnaturalitzat: al cap i a la fi, l’opció que el Partit Nacionalista Basc podés governar la propera legislatura amb l’ajut de l’esquerra abertzale ha quedat aigualida amb la gens aventurada possibilitat que es constituís, en el moment de confegir un previsible govern passada la contesa electoral, un front nacionalista espanyol que situés el candidat socialista Patxi López ben a prop de la Lehendakaritza sense perdre de vista la influència determinant de Madrid. Arribat el moment, les sentències judicials, la repressió policial i la tutela partidista de la sobirania popular han avalat amb escreix l’estratègia monolítica i centralitzadora dels grans partits, afeblint encara més amb aquest joc de complicitats una democràcia fràgil i de baixa intensitat. Hauríem d’afegir, de passada, que el sistema polític espanyol no sembla sentir-se gens a disgust permetent l’existència de partits d’extrema dreta repartits per tot el territori peninsular, que fan dels discursos xenòfobs el principal element d’un programa polític basat en la demagògia que, dissortadament, podria ser recolzat a les urnes en una conjuntura socioeconòmica com l’actual. Mentrestant, l’Estat empresona preventivament persones que, en definitiva, no han disposat de prou temps per articular una nova plataforma electoral que representi políticament l’esquerra independentista. Cal dir-ho obertament: José Luís Rodríguez Zapatero ha perfeccionat de manera sibil•lina l’antiga pretensió de José Maria Aznar i de tot l’aparell mediàtic que bastia un mateix discurs, el de silenciar un sector clau per cercar una alternativa pacífica i una solució dialogada del conflicte.

Sembla paradoxal que, mentre es consolida l’anomalia democràtica de deixar marginada la voluntat d’un gran nombre d’electors sense representació a les institucions i s’intensifica l’estratègia de constrenyiment de les xarxes associatives i culturals de significat abertzale, l’esquerra independentista d’Euskadi és la de més militància de tot l’Estat. I també la més mobilitzada. L’estadística numèrica que aixoplugarà l’abstencionisme i el vot nul militant, un cop passada la jornada electoral del primer de març, hauria d’avergonyir la immensa majoria de la classe política que, per acció u omissió, ha permès el bandejament polític i judicial de l’esquerra independentista al País Basc.

CUP Vilanova i la Geltrú