Un temps que ja no hi és

Maria Dolors Salat, que va exercir d’infermera fins a la seva jubilació, l’any 1994 va guanyar el premi Don-na amb Verd castany. Des d’aleshores ha publicat dos llibres més: Atzars (1997) i Olga (2002). Ara, en l’atalaia dels seus ja més de vuitanta anys, ha tingut la necessitat de deixar per escrit un món, un temps, que ja no hi són. I més encara si tenim en compte que la seva família va pertànyer a la burgesia barcelonina, la desaparició de la qual ha comportat un enorme empobriment cultural, ja que ha deixat una franja social pràcticament buida del nivell cultural que la burgesia promocionava i exercia.

Per exemple: avui dia, tret de pintors sobrevalorats com Tàpies, és difícil viure de la pintura com vivia Joaquim Mir, un pintor molt apreciat no només per la burgesia sinó també per gent menestral amb possibles. Així mateix, la iniciativa privada en el mecenatge en els diversos àmbits culturals és gairebé inexistent. Ambdues realitats aprimen quan no anulen la creativitat, subjecta per una banda a la tirania de la moda imposada pel màrqueting i el gust de les masses, i, per l’altra, sovint subjecta a l’amistat amb aquest o altre partit polític. En aquest ambient, la llibertat de pensament i creativa és menystinguda amb un silenci sonor. Així, els defectes que un dia unes aspiracions a una societat més igualitària van trobar en la burgesia, sempre aspirant a l’excel.lència i als horitzons d’un pensament obert, han resultat venials.

La memòria té les seves fulguracions, però també les seves cambres fosques. Així, Maria Dolors Salat va desgranant la seva infantesa i joventut en el si de la seva família anada força a menys després de la guerra, com tantes. La gent de la seva generació que no va exiliar-se, com les posteriors generacions fins ben entrats els setanta, van estar privades de la natural obertura al món i a la contemporaneïtat. El règim era una cotilla fèrria que no deixava respirar, tot i que tants joves de l’època apenes en van ser conscients: semblava que allò era el més normal del món perquè no coneixien res més.

Nascuda molts anys després (1951), quan Maria Dolors Salat ja era una jove infermera, he pogut reconèixer algunes de les escenes escolars que narra l’autora, amb l’obligarietat de cantar el Cara al sol cada dia abans de començar les classes després d’haver passat per la capella a resar el rosari. El franquisme i l’Església catòlica van tenir molt de pes en les ànimes esporuguides per les amenaces de l’infern etern. Tot estava prohibit, tot era pecat per al cos i per a l’ànima. Deslligar nusos tan estrets ha estat una tasca feixuga i obrir els ulls a la realitat ambient, això que ara anomenem globalitat, ha estat una feina titànica. Val la pena posar-ho per escrit perquè sembla ben bé que aquelles històries viscudes els anys quaranta, cinquanta i fins més enllà dels seixanta, amb tant de constrenyiment, siguin pura ficció.

La memòria és un tresor que podem llegar als nostres descendents juntament amb aquell collaret de l’àvia, els àlbums de fotos de família, la taula del despatx de l’oncle. Al cap i a la fi, el moment present, com diu Salat al pròleg Puntes i organdí, és el resultat del que un dia va ser. A casa, al país i al món.