S'ha de garantir tant la funció paterna com la materna

Quan una parella es separa ho fa normalment de dues maneres, de manera amistosa o la contenciosa, una i altre afectarà més o menys al fill/fills segons com ho gestionin els pares. La demanda amistosa és òbviament la més beneficiosa pels matrimonis que es separen, no només en l'àmbit emocional, que és un dels més importants, sinó en l'econòmic i en la dedicació de temps en el procés judicial, que en ocasions és llarg, dur i comporta un desgast psico-emocional que sempre porta conseqüències, no només en les persones adultes que estan implicades en el procés, sinó en els fills que no han triat aquesta opció.

En molts casos, el psicòleg forense intervé quan se li requereix un informe o pericial psicològica dels menors, o per determinar què és el millor per aquests, segons el cas i/o context de cada família, que mai és igual d'una a l'altra. Tot i que el informe o pericial del psicòleg no és mai vinculant (no obliga al jutge) és lògic que si el jutge en sol•licita la seva assistència després resoldrà el cas en funció de les dades observades i aportades pels psicòlegs forenses. En la majoria dels casos, aquestes “dades i aportacions” es refereixen a la millor opció de custòdia que es troba disputada pels dos ex conjugues que se separen.

Quan els pares es separen, la intensitat de la reacció del nen dependrà, en gran mesura, dels trastorns que això ocasioni a la seva vida, del nivell i intensitat de conflictes entre els progenitors i de la prolongació d'aquests conflictes.

A vegades, una de les coses que perden de vista els pares, és que “trencar la parella” no significa que s'ha de “trencar” el rol parental, una cosa no té res a veure amb l'altre i malauradament, això passa sovint en les ruptures, per part d'alguna de les parts.

Si els nens (sobretot els més petits) experimenten un divorci traumàtic pot interrompre el seu desenvolupament psicoemocional. Hi ha nens que poden quedar estancats en l'etapa en que van patir “el trauma” i altres fan un retrocés a estadis que ja havien superat en el seu desenvolupament evolutiu, això no vol dir pas que separació/divorci és igual a “trauma”. No. Però sí podria esdevenir-se si els pares no saben gestionar-ho i impliquen el nen/nena en els seus conflictes de parella.

En funció de l’edat dels menors, ens podem trobar amb diferents reaccions, per exemple, en l'edat preescolar pot aparèixer un malestar molt important i un alt nivell d'ansietat, pors, regressions en etapes evolutives anteriors i tendència a culpar-se a si mateixos per la separació. En l'edat escolar poden presentar una depressió moderada, percebre el divorci com un rebuig cap a ells i tenen por a veure's desplaçats. Durant l’adolescència, la reacció davant el divorci es pot manifestar mitjançant l'expressió de sentiments de ràbia i/o còlera, tendència a culpar a un dels progenitors i poden desenvolupar també simptomatologia somàtica. S'ha de dir però, que malgrat senten tristesa, i un cert nivell d'ansietat, els adolescents afronten millor el divorci, ja que, entre altres, tenen un major desenvolupament cognitiu i emocional; tenen l'avantatge que tenen el recolzament del “grup d'amics” i d'altres adults en ambients extra familiars, cosa que fa minvar els efectes de la separació i facilita l'ajustament a la nova etapa.

Però més que el divorci en si, voldria insistir en que el lloc que ocupa el nen en el conflicte dels seus pares és el determinant de la seva evolució psicològica. En funció de com ho enfoquen els progenitors i de les seves actuacions, pot tenir greus conseqüències en el desenvolupament emocional i aparèixer alteracions psicològiques importants. A vegades els pares, immersos en el seu propi patiment no s'adonen que “utilitzen” els fills com a confidents, espies; o el fan víctima del “sacrifici” del pare o mare (m'he sacrificat per tu...), o el posen davant d'un conflicte de lleialtat (els pregunten que escullin amb qui volen viure); o en fan “campanya negativa” d'un dels progenitors (critiquen i/o invaliden a l'altre progenitor, cosa que pot provocar que el nen se senti culpable de voler estar amb el pare/mare “criticat”). El pare o mare que manipula al fill es mostra incapaç d'acceptar que el seu fill estima al pare i a la mare de la mateixa manera, que els necessita i es sent bé amb els dos.

Si es requereix la seva assistència, el Psicòleg Forense hauria de valorar amb profunditat aquests factors, entre altres, com pot ser possibles patologies amb pares i/o fills, models educatius, habilitats parentals, grau de conflicte entre els progenitors... perquè sempre s'ha de tenir en compte el benestar dels menors per sobre dels interessos dels pares, que malauradament passen per davant en moltes ocasions.

Des del punt de vista de la salut psicològica del menor, és fonamental que sigui qui sigui amb el que convisqui el menor o menors, es garantís tant la funció paterna com la materna, perquè ambdues funcions són les que precisa el nen/a per un correcte desenvolupament emocional.

A vegades es pot necessitar ajuda d'algun professional, sobretot per d'aprendre a “separar” el rol de parella del rol de pares.

Marga Pagès
Psicòlogaforense                                                                                                                                                 606 970 880                                                                                                                                                   Col. COPC 13 956                                                                                                                                              marga@consultapsicologa.com