Música & Esports

Els anys haurien de començar en el mes de setembre. Després de l’estiu es quan les persones comencen una nova vida. Oficialment s’inicia el curs escolar, però també es comença el gimnàs, l’escola d’art, el règim, per la majoria de la minoria s’acaben les vacances laborals ( un bé malauradament cada dia més escàs) i altres històries personals que tothom coneix.

Fa més de 10 anys que vaig començar cursos de piscina al Patronat Municipal d’Esports del Vendrell. Dos dies per setmana durant aquesta dècada han servit per crear un ambient un grup admirable on alguns dels que un dia van ser companys de carril avui ja s’han convertit en amics. Enguany per un seguit de motius que força gent ja coneix hem decidit no fer curs i anar per lliure. Llavors ens organitzem les nostres classes i una persona del grup es prepara cada hora que anem a nedar. La cosa funciona molt bé i ens permet gaudir d’altres activitats pel mateix preu.

Per altra banda, enguany també he decidit apuntar-me a un curs de solfeig. De petit jo en comptes de ser advocat, metge o mestres volia ser músic de festa major. Allí al darrere l’orgue volia passar el resta de la meva via professional, però al final vaig acabar a la facultat de filologia estudiant àrab i hebreu i entre el periodisme i el funcionariat he anat bastint el meu currículum fins el moment. Ara amb la crisis la cosa ha canviat una mica, però fins no fa gaire a molts estudiants els obligaven a convertir-se en autèntics nens “microones”. S’havia d’estudiar anglès, música, matemàtiques i practicar algun esport. Ara la  situació ha canviat un xic i l’economia ja no permet aquest estrés formatiu de les noves generacions. En el cas dels adults la cosa és ben diferent. Hem arribat una edat i una situació que fem les coses perquè volem i perquè ens omplen. No tenim cap necessitat aparent de retocar el nostre perfil acadèmic, és el moment de cercar coses que ens aportin alguna cosa encara no consti al currículum. Molts cops, en realitat volem donar  ales a una frustració infantil o simplement buscar una activitat per conèixer gent i participar en un projecte comú. És en justament en aquest punt on convergeix la necessitats d’aquestes vàlvules d’escapament en la nostra societat. La música i l’esport exerceixen sobre moltes persones com a autèntics teràpies per controlar i ajudar a moltes situacions personals de difícil solució mèdica.

Segurament no estem davant  de grans intèrprets de fama mundial, ni d’atletes d’èlit olímpics simplement són persones que cerquen un punt de trobada amb altra gent que comparteixen les mateixes sensibilitats. Arran de la crisis, aquests viaranys terapèutics s’han convertit en un luxe per l’augment del seu cost i per la disminució del poder adquisitiu dels seus usuaris.  Una solució alternativa en la majoria d’aquests casos té un cost molt més elevat  que no pas aplicar un augment raonable i sostenible. Hem de deixar oberts aquests camins perquè la gent es pugui desfogar mentre va navegant pel riu tumultuós de la vida amb un futur incert en forma de túnel fosc.